Santa López, desallotjada per coloms
«Els coloms del veí
m’han fet fora de casa»
22-2-2007

«Denuncia’m si vols, no te’n sortiràs», li va dir el veí i propietari de 200 coloms que li han provocat una pneumonitis que ha estat a punt de matar-la i que l’ha obligat a viure, i pagar lloguer, en una altra vivenda.
Malgrat la il·legalitat manifesta del colomar reconeguda per l’Ajuntament i portada a judici per altres veïns, la ex-veïna del carrer Llobet i telefonista del Taulí, Santa López Garcia, 58, ha hagut de marxar de casa.

Santa López, desallotjada per coloms
—Sempre ha conviscut amb els coloms del veí?
—Jo portava 37 anys en aquesta casa i el senyor del costat té coloms des de fa una vintena d’anys. Va començar amb dos o tres i ara en té uns 200.
—Com la perjudica?
—Els coloms volen cada dia unes hores per damunt de casa i entren al colomar just pel meu terrat (foto).
—Es posen a casa seva?
—Es posen a l’antena de TV, deixen excrements per tot el pati i deixen el terrat tant ple de borrissol que cada dos o tres mesos he d’avisar al paleta.
—Per què al paleta?
—Perquè quan plou tot el borrissol entra a la canonada, l’embussa i entra tota l’aigua a casa.
—Però el pitjor són els efectes en la seva salut, no?
—És clar. Fa dos anys vaig començar a notar que em cansava molt, m’ofegava i quan em posava a tossir estava una hora estossegant. Vaig haver d’agafar la baixa perquè, si m’ajupia, no podia ni aixecar-me.
—Diu que s’ofegava?
—Com aquell que li tapen la boca i no pot ni respirar. Una sensació molt angoixant.
—Què li van dir els metges?
—Em van fer una placa al Taulí, van veure que m’entrava molt poc oxigen al pulmó i em van donar 70 grams de cortisona al dia, que és molt.
—Va funcionar?
—No. Una dies semblava que estava millor i uns altres pitjor. A la llarga no millorava gens i em van preguntar si a casa tenia gats, gossos, coloms, fustes noves...
—Els va parlar del veí, clar.
—Sí, però ni jo mateixa pensava que fos això perquè els coloms els he tingut sempre. Total que em deriven a la Vall d’Hebró.
—Allà ho van veure clar?
—Allà em van dir que si em posaven a la màquina que havia de detectar la malaltia, me n’aniria al cementiri directament.
—Caram.
—Sí, sí, em van veure tan malament que van preferir fer el diagnòstic poc a poc. Em van fer moltes proves i al cap d’un mes i mig em diuen que la causa eren els coloms.
—Amb tota seguretat?
—Total perquè després em van posar un detector d’aire al pati de casa i en 48 hores van veure que a casa tenim una concentració ambiental d’aeroalergen de colom 12 vegades superior a la normal.
—I la cortisona?
—No serviria de res mentre jo visqués aquí.
—Teràpia?
—Només una: marxar de casa immediatament. Miri aquest informe firmat pel Dr.Muñoz el 9 de febrer del 2006.
—Què diu?
—(Llegeix) «La gravetat de l’alteració fa que sigui urgent que la pacient deixi d’estar exposada als antigens aviars».
—El metge li va receptar que marxés de casa?
—I és el cap de pneumologia de la Vall d’Hebró. Em va dir que no hi dormís ni una nit més. Que em busqués un altre lloc aquell mateix dia.
—Ho va fer?
—Vaig començar a mirar pisos de lloguer i fins al cap de 15 dies no em vaig poder instal·lar a un del carrer Alemanya que em cobren 600 euros al mes.
—Porta un any pagant lloguer per culpa dels coloms?
—És clar. I encara estic de baixa i el meu sou no dóna per tant.
—No es troba millor?
—Molt millor. Des que vaig marxar he començat a respirar, a caminar i a ajupir-me. Ara el problema és que tants corticoides m’han destrossat músculs i ossos.
—No va parlar amb el veí?
—El vaig tenir assegut aquí en aquesta sala i només em va saber dir que els coloms eren la seva vida, que ell sense els coloms es moriria i que si el volia denunciar que el denunciés perquè no em serviria de res.
—Tenia raó?
—El temps m’ha demostrat que sí perquè els veïns també han recollit firmes i l’han denunciat per brutícia a un jutjat de Barcelona i encara no hi ha sentència.
—I l’Ajuntament?
—A Sanitat em van dir que no podien fer res perquè ja li han incoat expedient i se li ha emès decret per falta de llicència de colomar. Però com que ell ha recorregut s’ha d’esperar a que acabi el procés legal.
—I mentrestant vostè pagant lloguer.
—I la meva filla vivint sola aquí al carrer Llobet i morta de por per caure malalta algun dia.
Colom de la guerra

DECEBUDA AMB L’ALCALDE
Durant l’entrevista es va emocionar amb llàgrimes als ulls vàries vegades, però la més sentida va ser en evocar la reunió amb l’alcalde.
«El síndic de greuges havia comprés tan bé el meu problema que tenia tota la confiança dipositada en l’alcalde. Però no sé si jo em vaig exaltar massa en aquella entrevista o què. El cas és que el senyor Bustos no va voler fer res per mi. Ell sap que és un colomar il·legal i coneix el meu estat de salut, però... va ser una gran decepció», diu sense poder amagar el plor.