Cèsar Aguilar, stuckista
««L’art abstracte
és una presa de pèl»
15-2-2007

No gaire ben vistos a Terrassa per les seves crítiques a l’art modern, contemporani, abstracte i conceptual, el grup stuckista de la ciutat veïna, Cyrano, exposarà el proper juny al Casal Pere Quart de Sabadell.
Un dels seus membres, el pintor terrassenc, president de Cyrano i ex-alumne de l’ESDI de Sabadell, Cèsar Aguilar Gázquez, 36, va venir ahir a Sabadell per explicar-ho.

Cèsar Aguilar, stuckista
—Qui són els stuckistes?
—És un moviment iniciat a Londres el 1999 que denuncia el gran engany de l’art contemporani.
—Què vol dir stuckista?
—És un que està parat. El verb stuck vol dir parar. Els deien «vosaltres esteu parats, no aneu endavant». I ells van dir doncs val, estem parats i ens direm els parats.
—Què fan?
—El primer que van fer va ser una manifestació davant la Tate Gallery. A partir d’allà van redactar un manifest i el moviment s’ha estès a tot el món.
—Són gaire gent?
—A la seva web www.stuckism.com ja hi ha adherits 154 grups stuckistes de 38 països.
—Entre ells vosaltres, els Cyrano de Terrassa. Qui sou?
—Un fotògraf, una ballarina, un grafista, una escriptora i un pintor.
—Per què Cyrano?
—Perquè també ell denunciava les grans mentides de la seva societat.
—No us agrada l’art abstracte?
—No és que no ens agradi. És que és una presa de pèl. Ens volen vendre la moto de que una rajola trencada i posada en aquesta taula és art.
—I no ho és?
—No. Això no és art.
—Què és art?
—Art és allò que emociona, que provoca una reacció. Allò que pintes amb la part més íntima i honesta de tu mateix per transmetre una emoció.
—No serà que l’han rebutjat, per exemple d’Arco, i parla des del ressentiment?
—És veritat que a moltes galeries no han volgut ni escoltar-me en veure que jo pinto figuratiu. Però altres concretament dues de Vigo i Madrid em representen i no tinc problemes per vendre. No. No parlo des del ressentiment.
—A qui us dirigiu?
—A la gent del carrer. Volem que la gent normal i sense ideologia s’atreveixin a parlar sense por. Que s’atreveixin a dir «a mi això no em diu res».
—Hi ha por a dir-ho?
—Hi ha pànic. Si dius que això és dolent o que no t’agrada, t’acusen d’incult, de no entendre l’art modern.
—Li ha passat?
—Sí. Com defensis això en públic se’t tira tothom al damunt. És el que els stuckistes anomenen «el carreró de la idiotesa». Desgraciadament la estupidesa s’ha posat de moda.
—Això m’ho ha d’explicar.
—L’artista posa el seu ego per cridar l’atenció: sortir despullat, enfilar-se a la barra d’aquest bar. Això per la Gestalt o la Bauhaus podia estar bé. Però en el S. XXI això no és de pintor, és de xouman. Avui la competència entre artistes només és per veure qui la fa més grossa.
—Què li deien els seus professors de l’ESDI?
—A molts ja els hi portava la contrària perquè ens venien cada moto... Ens feien menjar art abstracte com si fos el súmmum.
—Per exemple?
—El famós urinari de Marcel Duchamp o el tauró en formol de Damien Hirst. Com a provocació està bé, però això d’art no en té res.
—Exemples més propers?
—No vull dir noms de catalans perquè ja he tingut problemes. Només diré que a Cyrano som molt crítics amb el cicle iniciat per l’Ajuntament de Terrassa, Processos Oberts.
—Per això vindreu a Sabadell?
—I perquè ens agrada molt el Casal Pere Quart i perquè una membre de Cyrano és de Sabadell.
—L’escoltaven els professors de l’ESDI?
—La majoria no em feien cap cas. Pels professors d’art i academicistes en general l’art abstracte és sagrat.
—El Tàpies del despatx del govern de la Generalitat demostra que estan casats amb el poder?
—Exacte. No tinc res en contra de Tàpies però t’asseguro que a la majoria de polítics no els agrada gens l’art modern.
—Doncs el compren.
—Ja saps com són els polítics. Ells neden i guarden la roba. Però jo recordo la cara de l’alcalde de Cerdanyola veient una exposició d’art modern i era un poema. No entenia res.
—Ens prenen el pèl conscientment, és a dir, sabent que ens venen la moto o creuen realment en aquell art?
—No, no. Saben perfectament que és dolent, que no diu res, que no te cap valor i, malgrat saber-ho, ens o fan menjar amb mil paraules. Molts artistes conceptuals et reconeixen que allò que fan no val res.
—Noms.
—No puc dir noms. Em buscaria problemes. Però conec artistes boníssims, veritables cracks, que han hagut de passar-se a l’abstracte perquè algú els fes cas. I a mi, en privat, em reconeixen que allò que fan no val res.
L’emperador va despullat!
I A SOBRE REBELS!
Una de les coses que molesta més als stuckistes és que els que van de moderns o abstractes, a sobre es fan passar per rebels i trencadors.
«Això ja és l´últim, diu Cèsar Aguilar, ens volen fer creure que fent art del segle XX, quasi XIX, són trencadors. No es fiquen amb ningú, no qüestionen res, no aporten res de nou, tenen el suport de totes les institucions i encara ens volen fer creure que son rebels i rupturistes».