Manel Gil: músic de bandes sonores
«El 80% de directors de cine
treballen amb clichés»
6-2-2007

El músic de Cerdanyola nascut a Saragossa, Manel Gil Inglada, 43, propietari de l’estudi barcelonès Vadeaudio adapta so a imatge.
Composa i produeix músiques per pel·lícules, sèries, documentals, dibuixos animats, concursos, anuncis, exposicions i el que faci falta.

Manel Gil: músic de bandes sonores
—Amb la música s’hi neix?
—Jo sí perquè els meus pares ja es van conèixer cantant i els meus germans tots saben música.
—Ha passat pel Conservatori, per l’Aula de Música Moderna i Jazz, per grups de rock, folk i dansa i ara dirigeix la Simfònica de Praga.
—Només un parell de vegades. És una orquestra molt professional, barata i molt ràpida preparant temes de pel·lícules.
—Què ha de tenir una banda sonora?
—Ha d’emocionar. Ha d’augmentar la tristesa, alegria, humor, drama o por que dóna la imatge.
—Una mateixa imatge pot fer riure o plorar segons la música?
—Difícil. Hauria de ser una imatge molt neutre. Però es podria provar.
—Un drama sense música no fa plorar tant?
—Això segur.
—I en canvi quan surts del cine ni recordes la música.
—Hi ha qui diu que la bona música és la que passa desapercebuda.
—Hi està d’acord?
—No del tot. Jo crec que una bona música és la que la sents un altre dia i et recorda la peli.
—Per exemple?
—En el meu cas cada cop que sento La Lista de Schindler, de Williams, encara que sigui per la ràdio, m’emociono. Aquell violí no necessita cap imatge per posar-te la pell de gallina,
—Cada gènere té la seva fórmula musical?
—Sí, desgraciadament ens movem entre tòpics, en clichés.
—Quina fórmula té la música dramàtica?
—Les harmonies menors produeixen nostàlgia o tristesa. Les harmonies majors amb seqüències majors s’apliquen a situacions més optimistes.
—I ningú surt d’aquests marcs?
—Hitchcock va trencar motlles quan va posar aquell ti-ti, ti-ti, ti-ti de Bernard Hermann a la vella amb el ganivet de Psicosis.
—La música del suspens té una altra fórmula?
—El cliché clàssic pel terror i la intriga és la tonalitat i la polirítmia de la música contemporània clàssica de, per exemple, Lighetti.
—Posar el Danubi Blau a una nau intergalàctica com va fer Stanley Kubrik a 2001 també va ser trencador?
—Sí perquè el 80% dels directors treballen amb clichés. La majoria ens diuen el que volen amb quins temps i que soni igual a una altra cosa que ells ja tenen enregistrat.
—Això és desesperant per un creatiu?
—És horrorós. Que un director et digui posa la música que vulguis i on vulguis és raríssim.
—El molesta que tants directors recorrin a peces clàssiques.
—No gens. A Tarantino li queda molt bé. La música no sempre ha d’anar sincronitzada amb les imatges. Jo he posat música tranquil·la a imatges trepidants d’esports per TV i et dona una altra sensació.
—Hi ha qui veu els partits del Barça per la tele sentint els Nocturns de Chopin.
—Ho comprenc perfectament.
—Per què han passat a la història les músiques d’Ennio Morricone als espagueti westerns?
—Perquè és un excel·lent compositor. Jo vaig assistir a un seminari seu a Siena i és dels que sempre s’ha negat a sincronitzar.
—Doncs a La Muerte tenia un precio...
—Si les imatges estan sincronitzades és perquè el director Sergio Leone adaptava després les imatges a la música. No al revés.
—Imposava la seva música sencera a un director? Per què tenia tan poder Morricone?
—Va crear un gènere musical, Es va fer famós i ho va aprofitar. Però la meva pel·lícula preferida de Morricone no és cap western sinó Érase una vez en América. És una banda sonora preciosa.
—Més noms.
—A mi m’agrada molt Danny Elfman, que és el de Manostijeras, Pesadilla antes de Navidad, Charlie y la fábrica de chocolate... És una música molt personal perquè Tim Burton li deixa fer el que vulgui.
—Més?
—Ryuichi Sakamoto, el de El Último Emperador y també Tacones Lejanos d’Almodóvar.
—Amenábar es fa la seva pròpia música. Això tampoc us molesta?
—Bé. Ell fa alguna cosa, però la orquestració li fan els professionals. S’han de llegir els crèdits.
—Alguna banda sonora ha destrossat una pel·lícula?
—El Frankenstein de Kenneth Branagh. Una música ‘matxacona’ espantosa. Em va deixar fet pols.
—Bandes sonores que ja són universals?
—La Pantera Rosa, Guerra de las Galaxias, Indiana Jones...
Tot amb el permís de Bond, James Bond

DE TOT I FORÇA
No només va musicar els 40 capítols de la sèrie infantil d’animació «10+2», entre moltes altres, sinó també el seu llargmetratge.
Signa també la banda sonora de pel·lícules com Cámara oscura de Pau Freixas, l’exposició Habitar el món del Fòrum de Barcelona, un xou de Terra Mítica, l’audiovisual pel Museu Olímpic de Lausane i el del Museu d’Història de Barcelona, desenes de documentals de TVE-Sant Cugat i sintonies per programes com Gol Nord, Escarabajo Verde o Saber y ganar.