Teresa Olivella: Casa Olivella
««A aquest taulell
només es parla català»
27-1-2007

Després d’una vida de sacrifici pels demés, la botiga i el cant, Teresa Olivella i Company, 75, es prepara per tancar Teixits Olivella, l’establiment del carrer Sant Jaume, on ha treballat 55 anys. El 31 tanca la secció de cortines i per Setmana Santa la resta.

Teresa Olivella:  Casa Olivella
—55 anys a la mateixa botiga?
—Més els anys al mercadillo de la Placeta del Gas que és on vaig començar amb teixits quan jo tenia 10 anys. En total sónmés de 60 anys venent roba per la llar.
—Per què plegueu?
—Hem notat molt la competència. El Corte Inglés i sobre tot els xinesos. Però més que res és per l’edat. No tenim continuïtat.
—No té continuïtat un comerç tan nostrat?
—La Maria és mestra d’institut, el Miquel prou feina té a la televisió amb els Afers Exteriors i a mi les cames ja em diuen fava. Que tinc 75 anys!
—Ha passat de ser la filla del Mestre Olivella a ser la mare de la Maria i el Mikimoto?
—Això mateix. Així de clar.
—Però Teresa Olivella per sí mateixa, bé deu ser algú.
—Home, jo he mirat d’anar servint a tothom i gràcies al cant ens hem anat sortint.
—Encara canta?
—Tota la vida. És el que més m’agrada. Primer amb l’Orfeó i des de fa 25 anys a La Industrial.
-—Que va fundar el seu pare, presideix el seu marit i dirigeix la seva filla.
—Això mateix. Però és que jo als 8 anys ja cantava al Ràdio Sabadell, en un programa pels desvalguts. El meu pare tocava el piano.
—Què hi cantava?
—Cançonetes del seu temps (riu). No estaven malament, no. I un dia l’Ave Maria de Schubert. Tenia molt bona veu jo.
—Segur que encara la té.
—Ja no perquè sempre em fan fer de contralt i, com que jo sóc mezzo-soprà, la veu se m’ha espatllat.
—Lliguen botiga i música?
—Molt perquè quan arriba el vespre i estàs tan cansada que t’aniries a dormir, vas a un assaig i... com aquell que s’allibera.
—Dos cops per setmana?
—Sí, són com dues teràpies. Jo torno nova dels assajos. I sempre alegre.
—Cantar ajuda a viure?
—I tant. I a veure les coses més diferents. La Coral és com una família gran. Et bolques en les desgràcies i les alegries de tothom.
—La botiga s’ha fet tot un nom.
—I podriem seguir, però t’hi has dedicar. Has de cosir, enxamplar, fer vores, enraigar... i tot ho he fet de gust, eh?
—Una dona positiva.
—Jo sempe dic que allà on ets, el que et toqui fer, fes-ho de gust. On t’ha tocat viure, visque-hi de gust.
—Quina alegria dóna una botiga?
—El dia que fas un bon calaix estàs molt contenta (riu).
—I enrabiades?
—Aquella clienta rondinària.
—Com es viu amb la feina i la casa al mateix lloc?
—La canalla ens diuen que la botiga ens ha absorvit la família. No sé si ho he fet bé, però clar, l’Andreu també és a la botiga i... A mi em semblava que ho feiem bé.
—No sortiu?
—Entre setmana no perquè el mercat i la pentinadora els tinc aqui mateix (riu) i la coral a dues passes.
—Claustrofòbic?
—No perque ara tanquem els dissabte... vet aqui que és maco treballar cinc dies a la setmana. Si no, et lleves i què?
—Això dic jo, ara quan plegui, es llevarà i què?
—Home, a casa ens llevem tard, eh? Tambe anem a dormir molt tard. Amb això de la múscia som mig bohemis, les coses com siguin
—Així doncs?
—Què faré? Doncs pintaré que també m’agrada molt pintar. Nedaré al Nagi, aniré més a Sant Feliu a nedar al mar, aprendré català, ens dedicarem més a la coral.
—Tot planificat.
—És que fins ara cada diumenge de Rams ja tancavem deu dies. Vet aqui que ja ser el qué és viatjar, descansar.
—No es queixa mai de res?
—Sap de què em queixo? De com ha anat de ràpid tot plegat. Hem arribat a aquesta edat que no ens en hem adonat. Llàstima.
—Si tornés a néixer?
—Demanaria la mateixa vida. Ni més ni menys. Idèntica.
—Parla un català molt bonic. Per què l’ha d’aprendre?
—Perquè no el sé escriure fill meu (riu). I n’he d’escriure moltes jo ara de coses. Memòries, pensaments, si algú te l’ha feta... Hi ha coses que no les vull explicar, però les vull deixar escrites. El meu pare ho va fer. I ho he de fer amb un bon català.
—Tot un sentiment.
—Jo en aquest taulell sempre he parlat català a tothom. I tinc una clienta castellana (riu) que fins i tot vé amb la filla perquè li faci d’intèrpret. Quan em dien es que no la entiendo jo els hi dic «Home! Som a Catalunya i vostè ja hi porta 25 anys aqui» (més rialles).
—No se li enfaden?
—No i queden contentes. I tornen. No, pel català no se m’ha enfadat mai ningú.
Amb vostè és impossible

RESISTÈNCIA APOLÍTICA
És conscient que la seva mania del català l’han heretat els seus dos fills i ben contenta que n’està.
Però si a Ca l’Olivella només s’ha parlat català a tothom vinguin d’on vinguin, no és per fer política, tema que ella li interessa ben poc per no dir gens.
«És que em fa mal al cor quan vaig al mercat i veig que fins i tot les pageses es passesn al castellà, diu. Si tots us passeu, algú ha d’aguantar, no?»