Pilar Figueredo, 150 quilos
«La TUS
no em deixa anar en autobús»
26-1-2007

Des que li va arribar d’Alemanya la seva cadira «scooter» ha recuperat l’alegria de viure. Li ha passat la depressió, torna a somriure, a cantar, a passejar. Ho fa tot menys una cosa, pujar a l’autobús de Sabadell.
Els 150 quilos i diverses malalties de la barcelonina, resident a la Creu de Barberà, Pilar Figueredo Subirón, 56, només la deixen caminar amb una extraordinària dificultat. Fins i tot quan va en cadira l’acompanya sovint el seu fill.

Pilar Figueredo, 150 quilos
—Com es viu amb 150 quilos?
—Millor que amb 190 que és el que pesava fa un any. Però segueix sent una llauna.
—Com s’ha aprimat 40 quilos?
—Fent dieta i en segueixo fent. Però ja he fet tard i ara el pes ja no es l’únic problema.
—Quin és?
—Apart de l’obesitat mòrbida, tinc els pulmons secs, però ja m’han dit a la Vall d’Hebron que no em poden operar.
—Per què?
—Perquè tinc el cor molt envellit, una angina de pit. Em diuen que qualsevol operació d’estomac hauria de ser sota el meu risc. Em puc quedar al quiròfan.
—Alguna cosa més?
—Ara els problemes respiratoris em fan fer apnees a la nit. Només puc dormir amb una mascareta connectada a una màquina d’oxigen. També tinc desgast d’ossos i tendons i... tantes coses.
—Per què ha hagut de comprar aquesta cadira de quatre rodes?
—Perquè una cadira normal no aguanta 100 quilos i jo en peso 150.
—I ha de ser elèctrica clar.
—Va amb dues bateries, però no te gaire autonomia. Té marxa endavant i endarrera, clàxon, llum i jo li he posat dos retrovisors. Però el més important és que aguanta 200 quilos.
—Velocitat màxima?
—20 per hora.
—Ha d’anar pel carrer o per la vorera?
—Per la vorera, amb els vianants. Un dia anava al Taulí pel lateral de la Gran Via i els guàrdies em van renyar. És com una cadira de rodes normal.
—Tampoc tan normal.
—Aquest és el problema. Que és una mica més grossa.
—Li crea dificultats?
—Per dos centímetres no acaba d’entrar en alguns ascensors. Però el problema més gran és l’autobús.
—Els de la TUS tenen rampes especials per cadires de rodes.
—Prou que ho sé. Les he fet servir cinc o sis vegades i van la mar de bé.
—Llavors quin és el problema?
—Que un bon un dia un conductor em va dir que no podia pujar mai més.
—Decisió pròpia?
—No ho crec perquè ja s’han passat la consigna i ara no puc pujar a cap autobús de Sabadell. Ni el 2, ni el 5 ni cap línia.
—Quin motiu al·leguen?
—Què es massa gran. Que és aparatós i que faig nosa.
—És veritat?
—No. És mentida. Jo em poso a la plataforma central i tota la gent pot pujar i baixar sense problemes.
—Llavors?
—Doncs no hi ha manera. He trucat a la TUS i m’han dit que prenien nota. He anat a Informació Ciutadana i m’han donat una instància per omplir-la.
—No li diuen res?
—Només em diuen que si la cadira és elèctrica ja puc anar d’un lloc a l’altre amb la cadira?
—I no és cert?
—Miri, jo visc a la Ronda Pau Vila, tocant a Barberà. Sap el fred que he passat només per venir aquí al Diari de Sabadell.
—Quasi 4 quilòmetres.
—Dos parells de guants, una manta, una bufanda... Miri, miri si encara tinc les mans gelades (me les posa a la galta). Encara estic glaçada i amb la facilitat que agafo jo les bronquitis, em fa una por...
—El fred sembla un bon problema.
—Doncs imagini’s quan vaig al Taulí. Ah! I després em diuen que es podria bolcar, però vostè creu que amb els 200 quilos de la scooter i els meus 150, això bolcarà?
—Ha dialogat amb els conductors?
—Ara ja em diuen allò de que jo sóc un manat. Jo ja voldria, però... Un fins i tot va trucar a la central i jo vaig sentir com li deien: «negativo, negativo».
—Totes les companyies d’autobusos li neguen l’entrada?
—No. Els vermells interurbans són molt amables. L’altre dia, per anar a Barcelona, fins i tot va baixar el conductor per obrir-me la rampa manualment perquè s’havia encallat. I quan vaig al Baricentro, igual. Fins i tot l’inspector m’ajuda a col·locar-me.
—Tren, metro?
—La Renfe només té algunes estacions preparades. Però és que la TUS en teoria està preparada.
—Coneix a algú amb el mateix problema?
—No ho sé. Però ara cada cop que em creui amb un senyor o senyora amb cadira elèctrica els hi preguntaré si els deixen pujar a l’autobús.
—Com se sent?
—Discriminada.
No desesperi

ALEGRIA INCOMPLETA
L’únic moment de l’entrevista en que Pilar Figueredo va somriure i li van brillar els ulls va ser en evocar el moment de rebre la cadira «scooter».
«Vostè sap el què es estar tancada a casa dos anys perquè només pots sortir amb una ambulància que has de pagar i, de cop i volta, sortir al carrer amb això? Tot i que el meu fill sempre m’acompanya, ara sóc independent, vaig on vull, entro al super, compro, sóc tan feliç que em poso a cantar al mig del carrer».