Cèlia Subils, propietària desallotjada
«Em van fer fora del pis a mi que sóc la propietària i ja hi vivia»
24-1-2007

El que li ha passat a aquesta propietària de vivenda sabadellenca és més surrealista que tots els casos que surten als diaris aquests dies. Però real. Uns estranys «okupes» l’han fet fora del seu pis quan ella ja vivia dins. No la llogatera que no pagava, sinó el nòvio de la seva germana. Increïble, però veritat.
Cèlia Subils Martínez, 19, és ajudada en l’entrevista, i en tot el calvari que està patint, pel seu pare Narcís

Cèlia Subils, propietària desallotjada

—De qui és el pis del carrer Montserrat 3-5, esc. A 2n-1ª?
—Meu. El vaig heredar de la meva mare, l’advocada i procuradora Carme Martínez, que va morir el 1992.
—Qui hi viu?
—El tenia llogat a una bona noia, la dominicana Dorys Jaqueline Sigüenza Novillo, que hi vivia des del 2002.
—Ha marxat?
—Va renunciar al pis perquè no podia pagar els 532 euros al mes que pagava.
—I tu vas entrar-hi a viure.
—Mentre ella es preparava per marxar jo, que estava vivint a una barriada de Terrassa, em vaig instalar, amb el permís de la Dorys, a una habitació amb el meu company.
—Convivíeu junts?
—Sí.Vam estar compartint pis uns dies fins que es va presentar una germana de la Dorys, la Eli, amb el seu company, el Manuel que és espanyol.
—Què hi van venir a fer?
—En teoria venien a ajudar a la Dorys a endur-se les coses i desmuntar el pis, però de passada es quedaven a dormir. Al final la Dorys se’n va anar i el meu company i jo ens vam quedar compartint pis amb la Eli i el Manuel.
—O sia que aquests dos van venir a ajudar-la a desembarassar el pis i s’hi van quedar. Correcte?
—I a més ens anaven arraconant cada cop més al meu nòvio i a mi. Només ens deixaven un tros de nevera per les nostres coses, no ens deixaven estendre la roba... i s’anaven fent els amos.
—Però el pis no es teu?
—Sí, però ells no marxaven. Al final el 4 de gener els hi vaig dir que aquella situació no es podia allargar més i que havien de marxar. Que la seva germana ja havia renunciat al pis fins i tot per escrit i que si seguien fent d’okupes hauria d’avisar a la policia.
—Com s’ho van prendre?
—Molt malament. El tal Manuel es va posar a cridar, em va dir que a ell ningú el feia fora, que per xulo ell i amb un gest ràpid va agafar les meves claus de la tauleta, se les va quedar i cridant com un boig em va dir que marxés jo.
—Que vau fer el teu company i tu?
—Jo em vaig espantar tant d’aquell home, que a més sabem que ha tingut problemes amb la policia, que vaig agafar quatre coses i me’n vaig anar corrents d’aquella casa. Tenia por que em fes mal.
—On vas anar?
—A aquesta casa, la del meu pare, aqui a la Rambla, que és al costat. Eren les 11 de la nit i quan li vaig dir al meu pare que m’havien expulsat de casa meva no s’ho podia creure. Li vaig haver de repertir tres o quatre cops.
—Què va dir el teu pare?
—Vam anar als Mossos d’Esquadra. Vam posar una denúncia per escrit, però de seguida ens van fer veure que tot allò no serviria per res.
—La llei no està al vostre costat?
—Suposo que sí perquè jo sóc la propietària, però els Mossos no volen problemes. Em van dir que si jo havia marxat volunàriament, encara que fos per por, ells no podien fer res.
—De debó?
—Sí. Ells es van rentar les mans i van dir que no ens ajudarien a recuperar el pis. Que no era la seva feina.
—Increïble.
—Llavors el meu pare els va demanar que, almenys, ens acompanyessin a recollir el que quedava i hi van accedir. A les 3 de la matinada vaig pujar al pis amb dos mossos, ells van veure la situació perfectament, però no van fer res. Ni tants sols quan els vaig dir que, de la meva habitació, ja havia desaparegut el braçalet de la meva mare de 250.000 pessetes.
—Quina és la situació avui?
—Jo ara estic vivint amb el meu pare i ens sentim tan impotents per tot el que està passant que el meu pare s’ha posat davant el Jutjat de Guàrdia una denúncia contra ell mateix per si mata a algú en el futur.
—Quin sentit té una cosa tan estranya?
—Per cridar l’atenció i de fet hem aconseguit que moltes televisions i ràdios ja ens estiguin entrevistant. El nostre cas és molt més fort que el d’aquest senyor de Barcelona que se li han ficat uns xilens al seu pis. A mí m’han fet fora quan ja hi estava vivint!
—No heu emprés cap acció legal?
—Sí. El nostre advocat ha començat un tràmit urgent de deshauci, Però urgent vol dir quatre mesos... en teoria.
Urgent i justícia són termes incompatibles

VICTÒRIA DEL DELINQÜENT-
De sobte pare i filla han comprés perfectament per què la gent no vol llogar pisos.
«És increïble que els Mosos es comportin d’aquesta manera. Estem en una societat en que el delinqüent és el que surt guanyant, el llest de la colla, el més espavilat. I nosaltres que tenim tots els drets ens quedem al carrer i sense protecció de les autoritats».
El que encara comprenen menys és que la Generalitat vulgui sancionar amb multes els pisos buits. «Com hem de llogar si la llei va en contera nostra».