Rosa Fuster, la nena del Principal
«Mai més podré entrar al Principal»»
12-1-2007

El seu avi, Antoni Fuster Pujol, va regentar el Cine-Teatre Principal que avui re-inaugura el president de la Generalitat, José Montilla.
El seu pare Antoni Fuster Quer, va seguir el negoci, va comprar el local i va dedicar tota la seva vida a exhibir cinema. Ella, Rosa Fuster Cos, 83, era aquella nena que veia gratis totes les pel·lícules i que patia pel seu pare quan el públic xiulava i escridassava la més petita interrupció.

Rosa Fuster, la nena del Principal
—L’il·lusiona el nou Principal?
—No perquè ja no el veig com a meu. Ja és d’ells, que els hi hem donat tot fet.
—Els hi heu donat tot fet?
—Sí perque la feina de comprar el Principal va ser horrorosa. El meu pare va lluitar 4 anys sense parar abans no va aconseguir la firma dels 50 propietaris. Complicadíssim. Encara conservo la ditxosa escriptura.
—I ara?
—Què vol que li digui. L’he viscut tant jo aquest cine, que ara el veig estrany. Mai més hi podré entrar.
—L’ha convidat l’Ajuntament als fasts inaugurals?
—No, però tampoc hi aniria. Aquest Principal em fa molta tristesa. Ara sembla que sigui la gran cosa, però...
—Quina era la feina del seu pare?
—Anar a les distribuidores de Barcelona a buscar pel·lícules... que mai era tan bones com ell volia.
—Per què?
—Perquè les bones se les enduia totes el Parcerisa que tenia l’Euterpe, l’Imperial, Els Campos i tots els cines de Sabadell. Podia pagar més i s’enduia les bones. El meu pare deia que la Metro Goldwin Mayer s’havia casat amb el Parcerisa.
—Quin era doncs l’estil del Principal?
—Les espanyoles, les mexicanes, Ah! I les del Jorge Negrete agradaven moltíssim. Que content que es posava el meu pare quan el cine s’omplia fins el galliner. Era la seva felicitat.
—Tampoc és tan gran.
—Ara han tret butaques, però abans tenia 800 localitats i quan venia molta gent el meu pare en deixava entrar fins a mil! (riu).
—Ho vivia a fons.
—No feia altra cosa en tot el dia que viure pel Principal. Pensi que quan s’acabava la sessió ell esperava el públic a la porta i els acomiadava un per un. Què ha anat bé, oi? anava dient.
—I sempre anava bé?
—No. A vegades tornava a casa dient avui no han entés res.
—Tan complicades eren les pel··lícules?
—No, però venia el senyor Argemí de part dels capellans i ho censurava tot. No només els petons, no. Diàlegs, paraules... tallava tant que la gent no entenia la pel·lícula.
—Talls físics amb tisores?
—No, enganxaven com un cotó blanc als fotogrames i la pel·lícula feia un salt.
—Ple franquisme, clar.
—Home, al final de cada sessió ens aixecavem tots per cantar el Cara al Sol amb la ma aixecada i la foto del Franco a la pantalla. I s’aixecava tothom, eh?
—Pujaveu de nena a la sala de projecció?
—Oh i tal! Els que tiraven les dues màquines eren l’electricista i el Serra que li deien el Mazantini per un torero de l’època.
—Se’n recorda bé.
—El que més recordo eren els cartells que pintava el meu pare sobre vidre, Prohibido fumar, 5 minutos de descanso, per projectar a la pantalla. Dibuixava molt bé i sempre hi posava algun dibuixet. Ara em sap greu haver llençat els dos que tenia.
—I si la pel·lícula es cremava?
—Ooooh! Uns xiulets! Era una cosa horrorosa (riu). Ben bé com un cine de poble. Perquè l’Euterpe tenia una categoria oi? Però el Principal pobret... era de poble.
—Menjaven pipes?
—Cacauets i tramussos. I quan s’acabava la sessió treien sacs de brossa sencers! (vinga a riure).
—Recorda les sessions matinals?
—Oh i tal! El diumenge al matí era pels nens. Només valia una pesseta i hi havia un xivarri sensacional. Allò era una batalla campal.
—Una pesseta?
—I hi havia un pobre home que entrava el matí amb el dinar, es quedava dins per menjar-s’ho i així, per només una pesseta, veia la sessió de tarda que en valia 5 o 6.
—Es combinava cinema i varietés?
—Sí, el meu pare llogava el teatre al Sunyer i ell hi feia varietés, tocaven els Moixins... però mai van fer gaires duros amb això (riu).
—I aquell cine S semieròtic?
—Això ja era els anys 70 i el meu pare havia mort el 1969. Ens ho llogava el Ramis del Cine Rambla.
—Com acaba aquesta història?
—Quan va morir el meu pare, l’Ajuntament ens va dir que era edifici protegit i no es podia valorar. Però com que ells tampoc no el volien pagar, el Ramis ens el va comprar per molt pocs diners.
Cinema Paradiso

SIMPÀTICA COM ELLA SOLA
Dóna gust parlar amb ella. Tot li fa gràcia, sempre riu. Simpàtica com ella sola, no es pot aguantar el riure quan evoca cada anècdota. Però, a mes, s’en recorda de tot fil per randa, ho narra amb rigor i respón exactament a allò que se li demana a cada pregunta.
És una mestra del positivisme. «I això que vaig perdre un fill, que és el pitjor que et pot passar a la vida. Però si només parles de desgràcies la gent s’allunya de tu. I jo, sortosament, tinc tot l’amor de tots els meus fills i néts. I si tinc això a la vida, què més puc demanar? Ho tinc tot». I riu.