Virginia Belmonte: olleres Chromagen
«He vist volums
per primer cop a la meva vida»
10-1-2007

Els dos vidres de les seves olleres són de colors diferents, rosa i blau. Són les olleres Chromagen, fabricades a Anglaterra que ja es venen a mig món.
A la dissenyadora tècnica tèxtil sabadellenca, Virginia Belmonte Rincón, 40, les noves olleres li han canviat la vida tant personalment, perquè hi veu

Virginia Belmonte: olleres Chromagen
millor i el seu fill estudia millor, com professionalment, perquè ella n’és distribuïdora per part de Catalunya.
—Diu la publicitat que mentre un vidre graduat normal canvia l’angle de la llum, aquest canvia la velocitat amb què la llum entra a l’ull.
—Correcte.
—I que es va descobrir amb daltònics.
—Així és. Són ideals per aquells que confonen els colors. Jo he vist com un senyor que només reconeixia dos làmines de 24 del test Ishihara per daltònics, amb un filtres fúcsia passava a identificar correctament els colors de 19 làmines.
—Deuria al·lucinar.
—Flipava tant que no es volia treure les olleres. Per un dissenyador de modes com ell, identificar el color es imprescindible.
—Però vostè no és daltònica.
—No. Però és que després es va descobrir que també servien per temes de dislèxia, comprensió lectora, moviment de lletres, hiperactivitat, TDAH.
—Disfuncions que no són pas visuals.
—Es que aquestes olleres el que fan és netejar la via neurològica entre la retina i el cervell. I el 80% de la informació que rebem cada dia ens entra pels ulls. Si els filtres visuals no estan bé el cervell no s’organitza correctament.
—I vostè és daltònica, dislèxica...?
—La meva història és diferent.
—Sóc tot orelles.
—Jo mai no havia tingut problemes visuals. O això em pensava. La veritat és que havia acostumat el meu ull a enfocar i desenfocar a tota velocitat.
—I no ho sabia?
—Només sabia que no aguantava una pel·lícula sencera al cine, que no aguantava gaire a la tele, que no m’agradava llegir i que no calculava bé ni distàncies ni volums.
—Això últim no ho entès.
—Cada cop que havia de posar una sopa dins un tupper, li havia de preguntar al meu marit si tot aquell líquid cabria allà dins. Jo no sabia calcular-ho.
—I va anar a un oftalmòleg.
—Sí, però no per mi, sinó pel meu fill. Una neuròloga li va detectar una disfunció visual i la optometrista Olga Lopera em va parlar d’aquestes olleres. Però només com una possibilitat que ella tot just estava estudiant.
—Ningú no l’havia provat?
—Sabíem que ho recomanava la Facultat d’Optometria de Terrassa.
—Com està ara el seu fill?
—Ha fet un canvi impressionant. Té 10 anys i li costava estudiar. Tot va ser posar-se les olleres i, en tot l’estiu, ja no se les va voler treure. Ara diu que ja no li fa vergonya intervenir a classe i treu notes molt millors. Ha aprés a estudiar, a organitzar-se i a ser responsable. Ara sembla que li agradi estudiar i tot.
—I la seva història?
—Tenia tanta curiositat que aquest juny vaig anar a Madrid a fer un curset de tres dies. Ens ho van explicar tot i, a l’hora de fer pràctiques, em fan un examen, em diagnostiquen aquests vidres i...
—Miracle?
—Miracle és poc. Veia volums! Veia la distància que hi havia entre una persona i la paret del darrera. Veia els arbres al mig del jardí i no enganxats a la paret. Com si tot fos en 3-D!
—És que ho és.
—Ja ho sé (riu), però jo no ho havia vist mai. I vaig veure les lletres enganxades al paper, no havia de fer res especial amb l’ull perquè no ballessin, i...
—...i ja posa el brou dins el tupper?
—Absolutament. Per fi he deixat tranquil el meu marit. I ja no vaig tirant les coses que hi ha a la taula. I no tinc insomni.
—També curen l’insomni?
—A mi sí perquè el meu cervell processava contínuament la informació visual que rebia a tal velocitat que i em posava dels nervis. Ara ho veig tot amb tranquil·litat.
—Llegeix més?
—Mot més. Ara les lletres es deixen llegir millor. Després d’una paraula ve l’altra, poc a poc, amb calma. Abans tot era molt ràpid, esgotador.
—Porta un vidre rosa i un altre blau. En quin color em veu?
—En cap. Jo et veig natural, però més definit i al mig de l’espai. I amb aquestes lents de contacte (me les ensenya), que també són una de cada color, igual.
—Quina acceptació tenen?
—A Espanya en només quatre anys ja es ven a 15 centres. I a l’estranger s’esta imposant a Estats Units, Regne Unit, Israel, Argentina, Austràlia...
—Tots els científics ho accepten?
—Sí i està homologat pel control sanitari internacional, FDA.
Res és veritat, res mentida. Tot depèn del color del cristall amb que és mira

NOMÉS 4 A CATALUNYA
Només quatre òptiques catalanes ofereixen les noves olleres Chromagen. A més de la Facultat d’Òptica de Terrassa i la de La Garriga, les altres dues, a Barcelona i Sabadell, estan participades per Virginia Belmonte i Olga Lopera.
La de Sabadell, Òptica Visió Integral, al 50 de la Ronda Zamenhof, fa l’examen en mitja hora i és el propi pacient qui tria, pel que veu, el color i el grau de color que necessita.
Dels 90 sabadellencs que s’han fet la prova, 44 ja porten olleres de color.-