Josep M. Gallén: Corea del Nord
«Corea del Nord
té tot el dret a la bomba atòmica»
19-10-2006

Just en el moment en que Corea del Nord és a l’ull de l’huracà mundial pels seu desafiament nuclear, un sabadellenc hi ha pogut entrar.
Josep Maria Gallen Gil, 38, consultor d’importació i exportació amb mercats oberts a Vietnam, Cambodja, Laos i Iran, ha tornat ara de Corea del Nord amb tota la comprensió del món cap aquell govern i el seu poble.

Josep M. Gallén: Corea del Nord

—Corea del Nord té dret a la bomba atòmica?
—Té tan dret a defensar-se com qualsevol país del món. Especialment quan Estats Units l’inclou en «l’eix del mal».
—Què vol dir?
—Que tots hem vist què ha fet Estats Units amb l’altre país de «l’eix del mal»: Iraq. L’ha atacat, envaït, arrasat i hi ha colocat una anarquia.
—Creu que faran el mateix amb Corea del Nord?
—Per ara no perquè no té petroli. Però recordem que la mateixa França va fer unes proves nuclears a Muroroa. O Índia o Paquistan o Israel. I ningú els hi diu res.
—Ténen la sensació de que el món està contra ells?
—No. Se saben l’exèrcit més gran del món perquè allà qualsevol dels 23 milions d’habitants és un soldat. És una societat fortament militaritzada i Seül està a 60 kms, a tir de míssil.
—Només els hi faltava la bomba atòmica.
—Amb aquesta prova nuclear només han volgut donar un toc d’atenció al món. Corea del Nord no té cap intenció d’atacar ningú. Per ara l’unic país del món que ha llençat bombes atòmiques és Estats Units.
—Com ha pogut entrar al país?
—Cada any donen 30 visats per veure els Jocs d’Arirang. Però enguany, pels aiguats, s’han anulat i han caigut de la llista tots els americans i sudcoreans. Només n’han autoritzat a set.
—Entre ells vostè.
—Perquè sóc de l’Associació d’Amistat amb la DPRK (Corea del Nord) i tenia una invitació del Ministeri d’Assumptes Exteriors.
—Els interessa?
—Saben que buscaré inversors, que faré exposicions sobre el país...
—Arriba a l’aeroport de Pyongyang, agafa un taxi i...
—No. Per començar no hi ha taxis. Almenys com els d’aquí. A l’aeroport em va venir a buscar un delegat del Ministeri.
—Per controlar-lo?
—Per ajudar-me. Tampoc no sabria com moure’m en un pais on els carrers no tenen nom, no hi ha bars, ni cafeteries i a les 10 de la nit tot està fosc per estalvi d’energia.
—Era el seu comissari polític, vaja.
—No. Era una persona que m’ajuda a no perdre’m en aquell país. Em dóna el programa de visites a escoles, hospitals, comunes, granjes... i em deixa a l’hotel.
—No ha tingut ni un moment de llibertat?
—I tant que sí. Sempre què he volgut m’he «escapat» de la guia, que per altra banda només era una noia joveneta que feia pràctiques d’anglès.
—Com eren aquestes escapades?
—A la universitat vaig parlar a soles amb un estudiants d’enginyeria que parlaven un anglès perfecte.
—Però no anava a fer negocis?
—Aquest viatge només era una primera presa de contacte. Primer has d’entendre la seva manera de fer i de pensar, la Juche.
—La què?
—La Juche és el sistema centralitzat d’economia d’estat que els permet l’autosuficiència. Allà no hi ha empresaris amb els que jo pugui tenir relacions comercials.
—L’estat ho és tot?
—Tot. Fins i tot el senyor que em va arreglar el rellotge en una botigueta cobra un sou de l’estat.
—A canvi tenen sanitat i educació gratuïta?
—Evidentment i de molta qualitat. I vivenda gratuïta també.
—Però no veuen la tele estrangera.
—Certament. Només tenen un canal que és el seu. Però és que hi ha luxes que no són necessaris. Li puc asegurar que no he vist pobres com els pidolaires miserables que omplen els carrers de Dubai, el país més ric del món.
—Han socialitzat la pobresa?
—Jo he vist les botigues molt ben provistes, ningú passa gana, tothom té les necessitats mínimes covertes.
—Com és la gent?
—Culta, preparada, estimen les arts i molt amables. La gent està contenta. Sempre riuen. Ara bé, tenen uns valors diferents.
—Per exemple?
—No accepten propines i si els vols comprar un pin del líder, Kim Jong Il, et denunciaran.
—Per?
—Perquè un honor així t’ha de ser concedit, te l’has de guanyar. A mi me’l van donar. Sóc una persona grata.
—Per defensar el règim?
—No el defenso. Dic el que he vist.
—Síndroma d’Estocolm?
—No perque no m’han segrestat.
Quasi
NEGOCIS ASSEMBLEARIS
Malgrat la suposada economia de l’auto-suficiència, Corea del Nord pot importar qualsevol producte, des de maquinària bàsica fins a alta tecnologia. Xina i Rússia ho saben prou bé.
Les reunions de negocis, però, són diferents. «Tu ofereixes un producte a 10 o 15 representants de diversos departaments estatals, ells discuteixen el preu i, per votació, et diuen sí o no. Cal evitar la corrupció».
La última ressolució de NU no espanta a Gallen: «Un conflicte allà no interessa a ningú, no crec que bloquegin el país».