Bernat Vila: els dinosaures del Pirineus
««Els Pirineus dels dinosaures no eren muntanyes»
21-04-2006

EUn dels llibres que pot passar més desaparcebut d’aquest Sant Jordi, i serà una injustícia, és Els dinosaures dels Pirineus (Zenobita Edicions). Un dels seus autors és el paleontòleg sabadellenc, Bernat Vila Ginestí, 25.
Vinculat emocionalment i professionalment a l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, estudia el jaciment de petjades de sauròpedes a Fumanya (Bergadà).

Bernat Vila: els dinosaures del Pirineus

—Les petjades de dinosaures són aquests foradets que es veuen a la paret del fons (foto)?
—Sí.
—Els dinosaures s’enfilaven per les parets.
—No. Aquesta paret que avui és vertical, fa 70 milions d’anys era un terreny pla, horizontal.
—Costa de creure.
—Doncs és així mateix. Es va posar vertical amb la formació dels Pirineus i ara tenim com una pantalla d’un kilòmetre de llarg.
—Hi ha gaires parets més?
—Tres més: Conca de Tremp, Noguera d’Àger i Coll de Nargó. Totes tan verticals que fa difícil estudiar-les i fotografiar-les.
—Has de fer rappel per estudiar-les?
—Fins ara sí i és perillós perquè et poden caure rocs.
—I lent, suposo.
—Molt lent. Però ara estem desenvolupant un nou sistema amb la Universitat de Manchester que consisteix en escanejar la superfície.
—I veure-ho per ordinador?
—Sí. En tres dimensions. Aixó et permet mesurar fins i tot profunditats.
—Els dinosaures dels Pirineus no veien muntanyes?
—No perquè no n’hi havia, tot era pla. Els Pirineus eren plans i ells veien el mar. Concretament l’Atlàntic que arribava fins el que ara és Catalunya.
—L’Atlàntic arribava a Catalunya?
—Mira (ensenya un mapa del llibre que no s’asembla gens a Europa). El Mediterrani no existia o almenys no era tan tancat com ara, la meseta ibèrica estaba inundada...
—Així era el nostre món fa 70 milions d’anys?
—Sí, i els dinosaures caminaven per aquestes zones pantanoses amb rius i deltes.
—Creixen encara avui les muntanyes?
—Algunes com l’Himàlaia, sí. Les plaques índica i asiàtica encara es mouen i col·lisionen.
—Per què queden fossilitzades les petjades?
—És molt difícil. S’han de donar una sèrie de condicions: que el fang sigui tou i que just després de passar ells, pugin les aigues i allò quedi cobert per un sediment que les preservi per sempre.
—De quins dinosaures estem parlant?
—Sauròpedes, és a dir herbívors que caminaven sobre quatre potes i de coll i cúa llarga com el titanosaure o el diplodocus. Els del Pirineu del final del Cretaci medien uns 15 metres de punta a punta i pesaven unes 12 tones.
—Com es van descobrir aquestes petjades?
—Van aparèixer el 1986 quan els miners del carbó van decidir excavar a cel obert en lloc de en galeries. Un naturalista de Berga les va identificar i ho va comunicar de seguida.
—O sia que si seguim excavant en podem trobar mes?
—Sí.
—Què ens revel-.len?
—Que anaven en ramats i tenien una conducta gregària. En alguns llocs només trobem les potes del davant.
—No feien pas la vertical, suposo.
—No. Alguns estudiosos americans ho proposaven, però nosaltres hem demostrat que simplement s’han esborrat les petjades del darrera perquè eren menys profundes.
—Els americans tallen el bacallà?
—Tenen molts jaciments i molts recursos.
—Meteòrit o glaciacions?
—Només sé que el meteòrit del Yucatan no explica la total desaparició de dinosaures a tot el planeta.
—Tenen Spielberg i el aquell primer Juràssic Park la culpa de la teva vocació?
—No perquè allò va ser ell 1996 i a mi em va picar una miqueta abans. Quan tenia 10 anys ja convencia el meu avi cada diumenge per visitar el Museu Crusafont.
—La majoria de nens d’aquesta edat s’hi avorreixe.
—A mi em va enganxar perquè al meu avi també l’interessava molt el tema. Els dinosaures sempre m’havien cridat l’atenció. Feia els meus estudis, em feia les meves revistes. De nen, era tot un friki del tema.
—I ara també?
—Mai he deixat la falera. M’agraden els dinosaures. I si vaig estudiar geologia només va ser per arribar a la paleontologia.
—La pel·lícula més creïble?
—En argument cap. En construcció de dinosaures les dues primefres de Juràssic Park. Hi ha errors, però els animals estaven ben fets.
—T’agradaria viure’ls?
—No. Em faria molta por. Són animals tan grans que fins i tot els herbívors et poden matar d’un cop de cúa. Tot cas en avioneta.
Friki, pero savi
CONGRÈS A LA PATAGÒNIA
.Malgrat la seva joventut, Bernat Vila tornava aquest dimecres de Neuquen, a la Patagònia argentina, on havia estat convidat com a representant de l’Institut de Paleontologia al llI Congrés Internacional d’Ous i Cries de Dinosaure.
Allà va presentar la seva tesi sobre postes d’ous. Gràcies a la topografia i a la comparació amb altres nius d’arreu, ha pogut demostrar que, per motius de temperatura i seguretat, els dinosaures catalans enterraven els ous en un sot.