Assumpte Montellà: Maternitat d’Elna
««Es pot ser freda i estimar»
11-03-2006

S—L’infermera suïssa que va ajudar a nèixer a 597 nens, la majoria catalans, de mares republicanes exilades a França, Elisabeth Eidenbenz, és protagonista de l’estudi històric «La Maternitat d’Elna, bressol d’exiliats» (Ara Llibres).
La seva autora, la historiadora de Mataró, Assumpta Montellà Carlos, 47, va presentar dijous la quarta edició del llibre a la Sala de Graus de la Facultat de Dret de la Universitat Autónoma de Barcelona, UAB

Assumpte Montellà: Maternitat d’Elna
.
—Per què no sabiem res d’Elisabeth Eidenbenz fins fa quatre dies?
—Perquè és un tema de dones i fins fa quatre dies tots els historiadors eren homes.
—Vostè va descobrir el tema?
—Diguem que, gràcies a ser dona, vaig poder lligar caps.
—Què vol dir?
—Que jo sabia, d’una banda, que hi havia una dona petita, estrangera que ajudava a infantar a les dones. Passejava tota uniformada pels camps de concentració i s’enduia les dones embarassades.
—Tan difícil era parir als camps?
—La mortandant infantil als camps de concentració francesos de 1939 era del 95%. Els nens naixien a la sorra de la platja i a les mares no els hi quedava ni llet.
—Què més sabia?
—Que li deien senyoreta Isabel i que s’embolicava el cap amb una trena.
—Com va lligar caps?
—Per una altra banda es deia que el 1944 a Elna, prop d’Argelès hi havia hagut una maternitat de la suïssa Elisabet Eidenbenz que aixoplugava mares... jueves!
—I no eren jueves?
—Fins el 1944 no, cap. Eren catalanes. Ella mateixa havia passat tota la guerra a València ajudant.
—Com va descubrir que la senyoreta Isabel i la suïssa Eidenbenz eren la mateixa persona.
—Perquè un dia una marre catalana em va dir que havia parit a la maternitat d’Elna. Era la peça que em faltava per encaixar tot el puzzle.
—I allò dels jueus?
—Cap el final de la Segona Guerra Mundial, el 1944, començaven a arribar a Elna mares jueves i per això els nazis van tancar la maternitat.
—Segur?
—Segons el Registre Civil d’Elna, el 94% del nadons es diuen Trullàs, Puig, Pladevall, Planes, Valls...
—La gran pista?
—Sí. Quan vaig descobrir això només vaig haver de tibar el fil.
—Tampoc a França se sabia res d’ella?
—No els interessa perquè aquesta dona posa en evidència l’estat francès que tan malament es va portar amb els exiliats catalans. A la Catalunya Nord ningú no vol destapar aquest tema.
—Tan malament ens tractaven?
—Com a gossos. És cert que ells esperaven 50.000 persones i en van arribar 500.000. Però també és cert que els van tenir sis mesos empresonats a una platja sense aigua dolça i amb un quilo de pa sec per 25 persones cada tres dies. La gent menjava sorra i la guàrdia senegalesa violava. Molts es suicidaven al mar.
—Com segueix la seva recerca?
—Vaig buscar aquells nens, que ja tenen més de 60 anys, i em va sorprendre que la majoria d’ells no eren conscients del privilegi d’haver nascut a Elna.
—No ho sabien?
—No. La majoria de mares ho han callat tota la vida. Els nens saben que han nascut a Elna (tenen partides de naixement), però no gràcies a aquesta senyora.
—Per què ho amagaven?
—Per vergonya. Aquelles dones van passar un infern tan gran a les platges d’Argelés que han fet un exercici d’autoamnèsia.
—On és la vergonya?
—Com diu una d’elles, «no volia que el meu fill sabés com n’havia estat de denigrada, com havia arribat tan avall».
—Quí pagava Elna?
—L’Associació d’Ajuda Suïisa a les Víctimes de la Guerra, és a dir la societat benestant de Zürich.
—La seva recerca segueix per Suïssa?
—Per Viena que és on viu ara Elisabeth Eidenbenz. Després de la guerra va crear un menjador per orfes a Viena, hi va treballar tota la vida i ara, amb 93 anys, viu als afores i ajuda nens refugiats del Pakistà.
—Com la va rebre?
—Molt bé. Vaig viure tres dies a casa seva i em va donar 800 fotos d’Elna amb tots els nens i les seves mares. Un document excepcional.
—A canvi de res?
—Em va fer prometre que mai no manipularia la història per motius polítics, acadèmic o econòmics.
—Quina mena de dona és?
—Freda. Té una mirada brillant i intensa, que et forada. Més aviat sèria, seca. Molt pràctica, però capquadrada.
—Carai.
—Per enfrontar-te a la Gestapo, i ella ho feia cada dia, has de ser una dona de ferro.
—Però la seva vida no és un exemple d’amor i generositat?
—Quan jo li buscava la part emocional, ella sempre em defugia.
—No sap estimar?
—Sí que en sap. No s’emociona mai, però mira aquesta foto (la portada). No es pot ser més tendra.
—Té fills?
—Mai n’ha volgut tenir per ajudar millor els demés.
—Per què ho feia?
—Quan jo li vaig preguntar em va dir: tu també ho haguessis fet.
—Per motius religiosos?
—Sempre ho ha negat. Tot i ser filla d’un pastor calvinista, ho feia per motius estrictament humanitaris.
—I la Creu de Sant Jordi?
—Per ara se li ha fet l’homenatge-exposició al Palau Robert. La Creu de Sant Jordi va més lenta.
Les coses de Palau...
INVESTIGADORA
Treballo en la recerca històrica, és la meva feina. Trio un tema l’investigo i visc del que publico».
Sembla mentida, però la recerca històrica dóna prou, si s´adminsitra bé, com per viure’n.
«Però hi ha un truc, confessa Assumpta Montellà, es tracta d’intentar viure amb el que tens i no d’intentar viure amb el que no tens».