Joaquim Hernàndez: el derbi Terrassa-Sabadell
«Ja ens agradaria a Terrassa tenir una afició com la del Sabadell
3-03-2006

El pare del futbolista del Barça, Xavi, Joaquim Hernàndez López, 58, va jugar la temporada 1965-66 amb el Sabadell de 1ª Divisió, tot i ser veí de Terrassa i jugador del Terrassa. Ningú millor que ell per parlar del derbi d’aquest diumenge, el Terrasa-Sabadell a l’Olímpic.
Comptable de professió, avui es dedica a representar el seu fill i a gestions immobiliàries.

Joaquim Hernàndez: el derbi Terrassa-Sabadell
—Vostè és del Terrassa o del Sabadell?
—Simpatitzo molt amb els dos clubs.
—No sigui diplomàtic.
—Futbolísticament he nascut al Terrassa, però el més important de la meva carrera ho he fet amb el Sabadell.
—Quí vol que guanyi aquest diumenge?
—Això és molt difícil de dir. Tots dos ho necessiten tant que la trascendència és enorme.
—No m’ha contestat a la pregunta.
—Jo l’aniré a veure i m’agradaria que guanyés el Terrassa. Però si guanya el Sabadell no tindré cap disgust, estaré content pel Sabadell.
—Va patir la rivalitat quan jugava amb el Sabadell?
—Personalment no, mai.
—Tampoc li van recriminar a Terrassa la ‘traició’?
—Tampoc.
—Vol dir que no hi ha rivalitat?
—I tant que n’hi ha! Moltísima.
—Conserva vincles amb el Sabadell?
—Tota la vida he estat vinculat al Sabadell. Recordo, per exemple, la intensa relació que tenia amb Julià Garcia quan ell portava l’escola de futbol base del Sabadell i jo la del Terrassa.
—Quí més?
—Vaig tenir molt bona relació amb els germans Arroyos i sóc molt amic de Pere Valentí Mora.
—Quànta gent va a veure el Terrassa cada diumenge.
—Només unes 1.500 persones.
—El mateix que el Sabadell.
—No es pot comparar. Són dues aficions molt diferents. Sovint comentem amb la gent del Terrassa que ja ens agradaria tenir una afició tan arrelada com la del Sabadell.
—«Arrelada»?
—Vull dir que l’afició del Terrassa no és tan fidel. Va i ve segons els resultats. L’any passat a 2ª A, venien més de 4.000.
—Sap que vindran caminant per la Nacional 150?
—Sí que ho sé, sí. Ho vaig llegir ahir a la premsa esportiva.
—Ja s’esperen quasi un centenar a aquesta Marxa Arlekinada.
—Doncs aquesta és la diferència que deiem. L’afició del Sabadell és més entregada, més apassionada. Jo cada any vaig a la Creu Alta i sempre em sobta aquesta afició tan addicta.
—Doncs anems cuers.
—Sí noi, i em sap greu perque el Sabadell té una plantilla molt superior a la majoria d’equips.
—Sí, sí, però de què serveix ser tan bons, si no fan gols?
—No han ajudat gaire tots aquest canvis d’entrenadors.
—Ho diu perquè és amic de Pere Valentí Mora?
—Fer fora en Mora una setmana després de morir el seu fill no és humà.
—Tots els mals venen d’aquella decisió?
—I altres com que els jugadors no cobrin seguretat social o que dos senyors de la junta fitxin sense saber-ho l’entrenador. Aquestes coses influeixen en l’ànim dels jugadors.
—Per això som últims?
—Per això i per què en el futbol no n’hi ha prou en gastar-se molts diners. El bon ambient al vestidor és clau.
—Tanta història pesa massa?
—Pesa en el sentit que a la ciutat de Sabadell ja hi ha molta gent cremada. Difícil d’il·lusionar. Tanta gent ha passat per tantes coses...
—El seu fill ha sortit a vostè?
—Només perquè també juga de mig centre, com jo.
—Només?
—Vull dir que no l’he pressionat mai. Vaig ser un pare completament diferent als pares que veig avui en dia pels camps.
—Explíqui-m’ho.
—Quan el Xavi ja era el millor dels alevins i infantils del Barça, però de llarg, mai no li vaig dir que era un fenòmen.
—Com tots els pares.
—No! De cap manera. Avui jo veig molts pares que pressionen els seus fills, els abracen després de cada partit, els diuen que són uns cracks i fins i tot els paguen diners si fan gols.
—I això és dolent?
—Dolentíssim. Els pares han d’educar els seus fills en valors com el sacrifici de l’entrenament, l’amistat del vestidor i el respecte a l’entrenador.
—Quan tornarem a veure el Xavi en acció?
—Ell té la il·lusió de jugar la final de la Champions. Però el creuament de bessons és una lesió molt llarga.
—I als Mundials d’Alemanya?
—Allà ja estarà bé segur.
Ens veiem a Hannover
L’error de la meva vida
VQuan només tenia 18 anys, va jugar amb el Sabadell de 1ª Divisió del president Ricard Rosón la temporada 1965-66.
Però només v an ser tres partits i va cometre «l’animalada més gran de la meva vida: me’n vaig anar voluntàriament al Terrassa. La pressió de la 1ª Divisió em va poder, vaig pensar que jugaria més si tornava a 3ª, que era la 2ª-B d’ara... però em vaig ben equivocar. Va ser l’error de la meva vida».
Després van venir el Condal, Melilla, Girona, Europa, Calella, Reus, Hospitalet, Igualada i Manresa el 1983.