Antoni Taulé, pintor

«Per mi, posar el peu a Nova York

és el mateix que posar-lo a Sabadell»

21/6/2005

Aclamat a galeries de tot el món, de Nova York a Xangai, el pintor sabadellenc resident a París, Antoni Taulé Pujol, 60, torna casa per inaugurar a l'Acadèmia de Belles Arts i a la casa dels seus avis, la Casa Taulé (actual Alliance Française), l'exposició Filiacions amb quadres d'ell, del seu pare Josep Taulé i del seu fill, el parisí Tigrane Taulé.

 

-Aquesta espectacular tornada al born és una regressió psico-ar- tístico-familiar?

-És una catarsi molt intensa.

-Expliqui-m'ho.

-És com una depressió, però una depressiò gràcies a la qual, buaaah!, passes a l'èxtasi.

-Ha hagut de véncer fantasmes personals?

-És clar. Jo tinc moltes fotos de nano en aquest pati (sóm a la casa Taulé de l'Alliance Française del carrer Sant Joan).

-Per què ho fa?

-Perquè era el desig de la meva dona, la Laetitia Ney, que va morir ara fa quatre mesos, el 10 de febrer, a París, atropellada per un autobús.

-L'ha afectat, també artísticament, la mort de la seva dona Laetitia?

-M'ha donat una empenta en l'organització d'aquesta exposició triple, tal com ella desitjava, i en la publicació d'un llibre sobre les dues famílies, la Taulé i la Ney.

-Una novel.·la?

-No. Un llibre sobre les nostres filiacions. Parla de la meva infància, dels boscos que tan m'inspiraven a Can Padró, dels avantapssats militars de la meva dona,inclós un mariscal de napoleó, del mateix Duchamp.

-Està a la venda?

-Es pot comprar a l'Acadèmia de Belles Arts i a l'Alliance Française de Sabadell.

-Com és el seu fill Tigrane?

-Té idees divergents de la societat. No vol vendre quadres i, fins ara, no volia ni exposar-los. I s'estimava molt al meu pare, que és el seu avi. Li va saber molt greu la seva mort.

-Accepta ell consells de vostè com a pintor consagrat?

-No i està bé que sigui així. Un artista no té per què acceptar consells de ningú. Jo l'aconsello però si no m'ho accepta jo estic content de que no ho faci.

-Acceptava vostè consells del seu pare?

-Tampoc, però ell es llevava a mitja nit a retocar-me els meus quadres (riu).

-Veig que ha restaurat amb cura els quadres del seu pare.

-Pel millor restaurador de París. I els marcs els ha fet el mateix que fa els marcs pel Greco al Museu del Prado.

-Era un bon pintor?

-A mi m'interessa el seu punt de vista, ni molt alt ni molt baix, un punt de mira de 16 o 17 graus graus per damunt del bodegó, l'ideal.

-Què té d'interessant?

-No es mira el món ni massa des des d'alt ni massa des de baix.

-Hi ha un gen artístic a la família Taulé?

-Sí, però a la família Ney també hi és.

-Què hi en comú a l'obra dels tres Taulé?

-La voluntat de veure, de gestionar la mirada, de voler plasmar una personalitat que mira. Això ens obsessiona a tots tres.

-Ha valgut la pena exposar a Sabadell?

-És clar. Per mi és molt més important estar ara aquí, a Sabadell, que a Xangai fa unes setmanes, a Santa Fè (Nou Mèxic), al Trocadero de París o al Metropolitan de Nova York.

-Home, Nova York... és Nova York.

-Doncs, mira, per mi posar el peu a Nova York és el mateix que posar el peu a Sabadell. Aquest Sabadell és aquella ciutat que em va veure néixer, amb carros de cavalls però també bons cotxes, carrers sense asfaltar i xemenies que feien fum de veritat.

-I allò del peu a Nova York?

-Per mi Nova York també era una ciutat de pols, un No Man's Land, com Sabadell. Per mi Sabadell no té res a veure amb Espanya, ni amb Catalunya ni molt menys amb Barcelona.

-Julio Cortázar li va dedicar el relat curt Fin de Etapa inspirat en el seu art.

-Sí i em va prologar un catàleg d'una exposició.

-Ho diu sense gran entusiasme.

-És que ell deia que jo fea surrealisme perquè pintava la llum del sol al costat quan estava dalt.

-I no?

-No. No és veritat. Jo m'inspiro en la realitat. No en la imaginació, com deia ell. La meva llum és real, no inventada. Jo voldria que els meus quadres fossin taoístes, però...

-Quadres taoístes?

-Creure en la cosa i en la seva negació, el ying i el yang a la vegada. Tot això, traspassat a la pintura, seria unir el punt de fuga i el punt de mira en un mateix punt.

-I això no és surrealisme?

-Ni surrealisme ni metafísica. No hi ha big bang, no hi ha punt de partida ni punt d'arribada. Només punt intermedi.

I el sol continua sent negre


 

«EL DOBLE FIL DE L´ÈXIT

S'el reconeix més a l'estranger que a Espanya? No ho sap ni l'importa.

«La reconeixença és un arma de doble fil, diu. A tos els famosos que jo conec, amb un veritable valor, els hi molesten molt les medalles. El 80% d'allò que els hi diu la gent no els serveix ni de consol ni d'orientació ni de

res. I l'oficial és el pitjor dels reconeixements. Només unes poques persones reconeixen la teva obra no com un valor financer, sino d'enrequiment interior. Són els únics que m'interessen: aquests pocs visionaris que veuen alguna cosa gran en la meva obra».