Ricard Ruiz: literatura i esquizofrènia

«Avui a Santa Teresa de Jesús

li donarien medicació»

27/5/2005

El suicidi del seu millor amic, el fotògraf sabadellenc Albert Jariod, ha portat al periodista i escriptor, Ricard Ruiz Garzón, 31, a publicar «Las voces del laberinto. Historias reales sobre la esquizofrenia» (Plaza Janés), que ha presentat al Vapor Badia l'entitat Salut Mental Sabadell (foto).

Ruiz, que va treballar a Canal 50, el 9 Nou de Sabadell i el cicle municipal Sabadelletres, segueix avui en la seva línia de periodista cultural free-lance. Llegeix tres llibres a la setmana i fa crítica literària a Rac-1, el suplement literari d'El Periódico i la revista Qué leer.

 

-És ètic fer literatura de l'esquizofrènia?

-Potser no perquè com diu Susan Sontag «La malaltia no és una metàfora».

-Doncs vostè ho fa.

-No. Jo he utilitzat quinze testimonis reals sense inventar-me ni un sol fet. Fins i tot el més esbojarrat i increïble del meu llibre, és cert.

-Destrueix el tòpic del boig genial, allò de la bogeria que dóna talent.

-Ja està demostrat de fa anys que esquizofrènia i geni van per camins diferents. La malaltia mental, per sí mateixa, no aporta ni creativitat ni talent.

-Doncs tothom ho diu.

-Sí, des de Madame Bovary fins al Quixot o Leopoldo Maria Panero, tots han de ser bojos genials. Però és fals. És una idea romàntica superada.

-Santa Teresa de Jesús sentia veus en el seu interior, símptoma clar d'esquizofrènia?

-Pot ser. També s'ha dit que en menjar «cornezuelos de pan centeno» en mal estat ingeria susbtàncies psicotròpiques.

-Avui tots els tests psiquiàtrics et pregunten si parles amb Déu.

-Sí, per què el deliri místic és un diagnòstic molt recurrent. I si te'l detecten et mediquen ràpidament. Jo conec malalts que no expliquen als seus metges les seves experiencies espirituals per a que no els hi augmenti la medicació.

-Vol dir que avui Santa Teresa de Jesús estaria en medicació?

-Si anés al psiquiatra i no pogués portar la seva vida amb «normalitat», segur que sí.

-I com ella tots els místics?

-Probablement. El que passa és que els psiquiatres d'avui no volen problemes amb l'Església i aparenten un cert respecte.

-És el mateix veure Déu que veure un extraterrestre?

-Per la psiquiatria sí.

-El matemàtic Nash va veure tota la vida tres persones al seu voltant. Alguns senten veus que diuen coses molt assenyades... a vegades. Quina és la explicació?

-Hi ha causes genètiques, drogues, servei militar... No se sap. Si ho sabessim, ho podriem curar.

-L'esquizofrènia no es cura?

-No per tothom, però sí per molta gent.

-Cap científic es planteja la possibilitat de que s'estiguin realment comunicant amb altres dimensions?

-Els científics no. Els entorns familiars sí. La ment és molt poderosa i no la coneixem.

-Vostè creu en aquesta possibilitat?

-Jo crec que que a vegades passen coses que no comprenem. Però és veritat que quan entres molt en un cas concret, com faig jo en el meu llibre, et sents identificat i això fa por.

-Por de què?

-A ningú li agrada veure's reflexat en un mirall.

-Ens descobreixen el boig que portem a dins?

-Sí. Per això els apartem o no els mirem. És una defensa absurda, però majoritària.

-I si ens acostem?

-Potser patirem, però aprendrem d'ells. El seu patiment pot ser una riquesa per nosaltres.

-L'esquizofrènia només es pateix o en alguns moments es pot difrutar?

-El deliri en algun moment pot ser un refugi agradable. Però el daltabaix de l'esquizofrènia és tan traumàtic que disfrutar-lo és realment complicat.

-L'índex de suicidis d'esquizofrènics és del 10%. Això és molt?

-Moltíssim. Això demostra que la violència dels esquizofrèncis es dirigeix, sobretot, en ells mateixos.

-No sempre.

-Un 1% d'ells poden agredir o matar, és a dir, exactament el mateix percentatge que en la resta de la població.

-El malalt mental no és doncs ni més ni menys violent que la resta de la societat?

-Ni més ni menys. Tot i que els mitjans de comunicació s'empenyin en demostrar el contrari.

-Diu el seu llibre: «su mayor problema somos los cuerdos».

-Efectivament. Els rebutgem, els estigmatitzem, no els deixem treballar, els tenim por, no els deixem opinar, no els fem cas...

-Però ens necessiten. O una societat només d'esquizofrènics funcionaria?

-Seria molt caòtica perquè els deliris de cada persona no coincidirien amb els dels altres. Per tant seguirien tenint el mateix problema de convivència.

No podem tenir la culpa de tot


 

«CARTA A PAUL AUSTER

El primer relat, tan dur com cinematogràfic (algú ja es planteja fer-ne un curt) relata el sucidi llençant-se per un balcó del millor amic que va tenir Ricard Ruiz, el fotògraf sabadellenc Albert Jariod.

Abans de llançar-se per un balcó, exactament en les mateixes circumstàncies

que es descriuen, llegia el llibre de l'escriptor novaiorquès Paul Auster, El palacio de la Luna.

Ruiz conserva encara aquell exemplar amb el paràgraf sobre el suicidi subratllat. No en culpa Auster, però...