Antoni Clapés, poeta

«Jordi Domènech va dur el llenguatge poètic a límits desconeguts»

31/3/2004

Demà, a l'auditori de Caixa Sabadell, la Fundació Bosch i Cardellach dedica el Dia de l'Autor al poeta sabadellenc Jordi Domènech, mort el passat octubre.

En parlarà el seu amic durant 40 anys, també poeta sabadellenc i ànima de l'editorial barcelonina Cafè Central, Antoni Clapés Flaqué, 55.

 

-Vostè és consultor informàtic de professió. Com lliga això amb a poesia?

-El que guanyo en informàtica m'ho gasto en poesia.

-És la única relació?

-Sí, compartir els dos mons a l'estil Dr. Jeckyll i Mr.Hyde, és una esquizofrènia molt saludable, per no caure en obsessions endogàmiques.

-La informàtica té la seva poesia?

-No diria tant. Ajuda a fer bullir l'olla i prou.

-La col.lecció Jardins de Samarcanda que vostè dirigeix té força anomenada.

-Té un cert prestigi, però sense grans èxits comercials, és clar.

-Poesía i èxit no casen bé?

-Mai. Tècnicament en diríem un oxímoron.

-Un què?

-L'oximoron és la figura poètica que expressa termes antagònics com música callada, capitalisme ètic o poesia d'èxit.

-Doncs Miquel Martí i Pol és extraordinàriament popular.

-Excessivament. Per mi, hi ha una desena de poetes catalans més importants que Martí i Pol.

-Per exemple?

-Carles Riba ha estat el més important poeta català del segle XX. El seu centenari, en canvi, va passar totalment desapercebut.

-Parlem de Jordi Domènech?

-Vinga, per això hi som.

-La Fundació Bosch i Cardellach l'homenatja demà. Quina és la seva importància en la poesia catalana?

-Ha fet una obra molt professional i ha obert fronts o maneres d'escriure la poesia que mai no s'havien explorat a Catalunya.

-Per exemple?

-Ha dut el llenguatge poètic a uns límits que fins ara no es coneixien: trencaments sintàtics, incorporació de qualsevol paraula fos o no poètica...

-Experimentació a costa de comprensió?

-La poesia, com la pintura, explora en l'art abstracte. Com diu Paul Klee: «com més complexe és el món, més abstracte és l'art».

-Però és que acaba un vers amb la paraula «que»: «L'escala que du a la cambra calenta on jeu la que.»

-Amb aquest «que.» el Jordi t'està dient que hi posis qualsevol cosa que tu t'imaginis.

-Per què mai no va ser profeta a la seva terra?

-Primer perquè ell mateix no s'autopromocionava gens. I segon perquè la seva obra sempre es va publicar en editorials perifèriques, com la meva.

-Ara, però, se'l valora cada dia més.

-La seva mort sobtada ha fet que molta gent s'hi interessi. Efectivament, la seva obra va agafant volada.

-Barcelona ja el reconeix?

-El comença a conèixer. L'any passat vam fer un acte a l'Espai Mallorca a propòsit del seu útim llibre «Amb sense», que va ser molt exitós. I a Girona i a Vic i a molts llocs.

-A l'estranger?

-A certs llocs d'Itàlia sí perquè traduïa poemes de dialectes italians. Quan va morir acabava de tornar del congrés de poesia dialectal de Riva di Garda.

-En la seva mort vostè va llegir al tanatori un poema de l'italià Quasimodo.

-«Cadascú està sol damunt el cor de la terra /traspassat d'un raig de llum / i de sobte ve la nit». Tota la tragèdia de la existència humana en només tres versos que al Jordi li agradaven molt.

-També va dir «als poetes no se'ls diu adéu, se'ls llegeix».

-És el que farem aquest dijous a l'auditori de Caixa de Sabadell. En parlarem, però també el llegirem.

-Què és això de que Jordi Domènech tenia un poema inspirat en un altre de vostè?

-No només de mi. A «Alba Pratalia» ell reescriu poemes d'una vintena de poetes sabadellencs del segle XX amb l'estil de cada un d'ells, des de Mossen Geis fins a Joaquim Sala-Sanahuja.

-De veritat us vau conèixer fa 40 anys.

-Sí. Quan jo en tenia 15 i ja volia ser poeta, ell que en tenia 22 ja m'aconsellava. Des de llavors sempr més ens vam seguir veient.

-Patia molt?

-Era un home turmentat, sí. Dues coses el vam marcar profundament: el seu servei militar a Sidi Ifni l'any 1962 en ambient de pura guerra, i la mort de la seva dona a Nova York.

-I en canvi d'una afabilitat extraordinària.

-Com a bon enòleg i gastrònom li agradava la bona conversa a la taula on sempre desplegava una gran generositat intelectual.

Un home encantador que.


 

«GENS ARTÍSTICS

Fill de l´escultor i pintor Clapés que va fundar el Museu d´Art de Sabadell, i germà del ceramista Lluís Clapés, l´avui barceloní Antoni Clapés diu que els gens artístics deuen correr per la sang de la família.

«A casa sempre veia el meu pare llegint, sobre tot novel.les russes. Vam

créixer en un ambient literari i d'artistes que venien sovint a fer tertúlia amb el meu pare».

Tenir el mateix nom que el Toni Clapés periodista, però, li ha provocat més d'una confusió. «Que consti que jo sóc més gran, eh? O sia que me l'ha copiat ell a mi»