Montse Germán, protagonista de Laberint d´Ombres

"Mai no vaig sentir la pressió

de susbtituir Emma Vilarasau"


23/ 11/ 1999


  M. Germán va rodar tota la setmana passada al Gremi de Fabricants

AVa marxar de Sabadell per treballar i el treball l´ha tornat a Sabadell. És la història de Montse Roig Germán, 30, la noia que servia copes al Dos Punts i l´Uba-Tuba i que, després de triomfar com actriu a Barcelona i fixar-hi la seva residència, ara ha de venir cada dilluns i dimecres per rodar Laberint d´Ombres.


"El control constant de sang i alimentació ens dona als diabètics una disciplina que deu ser bona "

 

-El destí no et permet allunyar-te de Sabadell?

-Això sembla! (rient). Però estic encantada de que sigui així. Em va fer molta il.lusió que la sèrie es rodés a la meva ciutat. Sabadell està preciós i sempre em ve de gust venir.

-Li retreus a la teva ciutat que no et valorés quan t´havia d´haver valorat?

-No, en absolut.

-Et dius Montse Roig Germán. Què ha passat amb el Roig?

-Me´l vaig treure per comoditat perque a l´Institut del Teatre erem dues Montserrat Roig i vaig abreviar.

-Estàs cansada de la Gemma?

-No. Som bones amigues. Fa coses que jo no faria, però és una persona honesta i el cor li pot més que cap altra cosa. Si s´equivoca és per amor.

-Una mica 'pija', no?

-Sí, però molt altruista.

-No et provoca conflictes de personalitat?

-Ni un! Ella és ella i jo sóc jo.

-Ella t´ha donat l´ oportunitat de sentir-te embarassada.

-I de parir que encara és més important. De fet tot sovint tinc ganes de tenir una criatura, després se´m passen, després em tornen a venir...

-T´ho prohibeix el guió?

-No n´hem parlat, però suposo que si tens un contracte no et pots quedar embarassada.

-Ni per accident?

-Haurien de canviar el guió.

-O matar-te.

-O matar-me. Sí, no, em sembla que no puc quedar-me embarassada.

-No és molt fort que una feina et prohibeixi tenir un fill?

-Si jo el volgués tenir seria molt fort, però com que no ho tinc tant clar. Només és una temporadeta.

-Treballar a Laberint no permet cap canvi d´imatge personal?

-Pots adaptar-te bastant. Jo ara faig La Barca Nova a la sala petita del Nacional i m´havia d´enfosquir cabell. Els vaig demanar permís vam triar una dia que no hi hagués 'raccord' i ho he fet. No són tant estrictes.

-Va ser dur substituir el fantasma d´Emma Vilarasau com a Eulàlia Montsolís?

-Jo mai vaig sentir la pressió de superar a l´Emma. Era un repte, però jo confiava en mi i les coses van rodant soles. Mica en mica t´hi vas trobant.

-Ets una dona amb sort?

-No em queixo. Però la sort te la curres tu i jo sóc bastant 'currante'.

-Treballadora i tenaç. Els diabètics teniu més força de voluntat per allò de que heu de superar la malaltia?

-A veure, a mi la diabetes em va agafar als 22 anys i vaig passar un any molt crític: ¡socors! Volia canviar de vida, deixar l´Institut del Teatre, curar-me la malaltia. Però una persona em va ajudar i d´un dia per l´altra vaig agafar empenta per tirar endavant.

-I encara tires.

-Sí perque en realitat la diabetis no m´impideix fer res.

-La pregunta era et dona més força de voluntat?

-El control constant de la sang i l´alimentació et dona uns hàbits d´autocontrol i disciplina que deuen ser bons.

-Et sents identificada amb el col.lectiu de la diabetis?

-Sí, però no sóc militant. Si em criden per la Marató de TV3 o altres activitats doncs vale, però no em cal anar a l´Associació.

-Dones consell a la nena diabètica de Laberint d´Ombres, la Marina?

-Sí, li vaig dir com s´havia de punxar. Però no he vist com ha quedat.

-No et mires Laberint d´Ombres?

-No puc! Sempre estic rodant o fent teatre. Em sap greu però és així.

-Et perds la protagonista.