Antoni Roig: Mathausen

"La societat mundial s´ha tornat

passiva per conveniència

12/ 11/ 1999

 

El secretari de l´Amical Mathausen, Antoni Roig, ahir a l´IES Jonqueres

El secretari de l´Amical de Mathausen, el tècnic en ràdio barceloní Antoni Roig Lliví, 81, que va ser en aquell camp de concentració de 1941 a 1945, va posar ahir el pels de punta als alumnes de l´IES Jonqueres.

Que els cadàvers no feien pudor perque ja estaven en els ossos i no es podien pudrir és només un dels seus detalls esgarrifosos.


"Jo no vull que matin a Pinochet i m´es indiferent el que digui el jutge, però al menys se li han de baixar les 'agalles'"

 

-Creu que aquests nois i noies s´han quedat amb alguna cosa a més de l´anècdota?

-Segur que sí. Jo els animo a que lluitin per a que mai més torni a passar una cosa així. I crec que el missatge, al menys, arriba a cinc de cada 50.

-Encara odia?

-Mai no he odiat ningú.

-A Mathausen tampoc?

-Tampoc. A quí he d´odiar? Als alemanys? Per què? El que ells feien no m´ho feien a mi personalment. Ho van fer a milions de persones.

-Després dels nazis hi ha hagut camps de concentració igualment cruels a Angola, Xile, Argentina i Bòsnia. La humanitat mai n´aprendrà?

-La societat mundial s´ha tornat passiva per conveniència.

-Que és pot fer per vacunar definitivament el món contra la barbàrie?

-Jo ho explico al jovent.

-Jutjar Pinochet es una bona cosa?

-Sí. Jo no vull que el matin, però sí que reconegui que el que ha fet és dolent. El que digui el jutge m´és indeferent, però al menys baixar-li les agalles. No pot ser que vagi pel món presumint del que va fer.

-A diferència dels altres genocidis, en l´alemany mai no s´ha parlat de violacions de dones.

-No. Diuen que a Mathausen hi va haver un burdell, però jo mai el vaig veure.

-Per què diu que quan més a prop tens la mort menys desitges morir?

-Molt senzill. Quan veus morir tanta gent al teu costat saps que et pot tocar a tu en qualsevol moment. I si et desesperes et toca. Jo em podia haver tirat per aquell precipici de 70 metres a la pedrera on trevallavem. Però mai no ho vam fer. Ningú desitjava la mort.

-Ningú es va suicidar?

-Alguns es llençaven a la filferrada per electrocutar-se. Recordo un que només es va agafar d´una mà i amb sabates de fusta i mai s´acavava de morir. Els de la SS el van desenganxar, li van explicar com ho havia de fer per matar-se de debó i ho va fer. Però molt pocs es suicidaven. Poquíssims.

-Tenieu alguna esperança?

-Sí, ens arribaven les notícies del món. Sabiem com anava la guerra i una esperança sempre la teniem.

-Ha dit als nanos que la ciència ha d´agrair els experiments nazis amb persones vives.

-He dit que hi ha qui ho diu. Fa poc s´ha publicat als diaris que alguns avanços científics actuals es deuen als experiemts que van fer els metges nazis amb cobaies humanes. Però jo no els agraeixo res als alemanys.

-Daniel Goldhagen diu a Los verdugos voluntarios de Hitler que tot el poble alemany savia el que passava als camps de concentració.

-Mentida. Segur que no.

-Els funcionaris bé deurien parlar amb la seva dona, la família els amics.

-No. Segur que no els explicaven res.

-Com ho sap?

-Perque fins i tot s´ho negaven entre ells. No ha sortit mai cap esposa parlant-ne. I quan ja es veia venir el final de la guerra, a Mathausen, en Vanmayer es va enverinar ell, la dona i les dues filles perque ningú parlés.

-Què li sembla La vida es bella de Rodolfo Verini?

-No l´he vista ni la penso veure. M´han explicat de què va i no la vull veure.

-Potser li han explicat malament.

-Jo no estic d´acord que un pare amagui la realitat al seu fill. Després quan creixi i descubreixi la realitat tindrà un trauma.

-Més trauma tindrà si pateix de debó la realitat d´un camp de concentració.

-No, no, no. Jo no la vull veure.

-Vostè s´ho perd.