Joan Botam: La Caputxinada

"La caputxinada va ser una aperitiu de la democracia"


26/ 10/ 1999


  El caputxí Joan Botam va ser a l´Acadèmia Catòlica aquest divendres

El 9 de març de 1966, 400 estudiants, artistes i intelectuals catalans es van tancar tres dies i dues nits al convent dels caputxins de Sarrià. L´heroicitat es va acabar amb garrotades i l´entrada de la policia per la força.

El frare caputxí i president del Centre Ecumènic de Catalunya, Joan Botam Casals,73, que al.leshores ja era superior provincial de l´ordre a Catalunya va esdevenir responsable de la relació amb la policia i era l´únic que deixaven entrar i surtir. Ho recordava dimecres a l´Acadèmia Catòlica.


"Voliem resistir fins dissabte en que s´hauria fet un encerclament civil de l´assetjament policiac"

 

-Quí hi havia?

-Apart del estudiants, escriptors com Joan Oliver, Espriu i M. Aurèlia Campmany, professors tota la resistència d´al.leshores.

-Què arriscaveu els caputxins?

-Per nosaltres allò va ser un gest normal de l´època. Ja feia temps que posavem a disposició dels antifranquistes locals i parròquies. Aquell dimecres, havent dinat, els frares vam veure com, d´una manera fulminant, va començar a arribar gent de tot arreu. Van celebrar tota l´assemblea i, només al final, va arribar la policia.

-Com ho van saber?

-Perque seguien el professor Garcia Calvo,que era un home molt controlat. Van assetjar el convent en un desplegament rapidíssim.

-Va parlar amb ells?

-Primer va sortir el secretari per dir-los que jo, com a responsable de la casa, m´oferia pel que fes falta. Però va tornar esberat dient que el cap de policia estava molt enfadat, que deia paraulotes i que l´havia insultat.

-Que demanaven?

-Que sortís tothom. Vam enviar un parell de voluntaris, com uns "colomets innocents", de prova i, des de la finestra vam veure que els escorcollaven de mala manera i els prenien la documentació. En veure-ho, els juristes que eren amb nosaltres van dir que no sortís ningú més.

-Què va dir la policia?

-El cap Joan Antoni Treix va parlar amb el governador civil i Ibáñez Freire es va posar ferruco en exigir la documentació a tothom.

-Mai no van negociar?

-Sí, jo vaig convidar al cap de policia a entrar per parlamentar i... uns crits, uns cops de puny. De cop i volta vam sentir un cop de porta i aquell senyor se´n va anar sense dir ni adéu. Llavors vaig dirigir dir als estudiants «sou hostes de casa nostra».

-Us vau implicar.

-Sí, en aquell moment es pot dir que va començar la caputxinada i li puc assegurar que va ser una experiència molt bonica de convivència entre frares, estudiants i intelectuals. Allò va ser com un aperitiu de la democràcia,de la llibertat i la festa.

-Per què?

-Perque fora hi havia la policia, els cavalls, el terror, però de portes endins va ser una cosa extraordinària. El catedràric proscrit Jordi Rubió i Balaguer va donar una lliçó magistral de literatura medieval, els d´art feien la seva, es van crear grups de debat...

-Com dormien?

-Per dormir vam extendre una muntanya de diaris per l´esglèsia, la sagristia, els passadissos... i amb nois i noies separats, eh? Després ens van acusar de convertir allò en una espècie de «local nocturno». Però no.

-I el menjar?

-Vam administrar com vam poder els llegums, patates i llet que ens quedava.Però ja era a punt la Creu Roja per enviar provisions des d´un helicòpter.

-On volien arribar?

-Volien resistir fins dissabte en que s´hauria fet un encerclament civil del setge policiac. Haurien assetjat els assetjadors i allò sí que hauria sigut l´«espectacle padre».

-No es va arribar a tant.

-No perque s´ho van ensumar i el general de Madrid va dir «que acabe de una vez esto de los capuchinos». Divendres la policia va forçar la porta, va irrompre dins i els va obligar a sortir a tots.

-Vau patir repressió els caputxins?

-No perque vam presentar demanda judicial per violació de domicili contra el Ministeri de l´Interior i el Tribunal Suprem la va acceptar. Ens van deixar tranquils els set anys que va durar eljudici. A mi sí.

-Què li va passar?

-El governador Freire em volia posar a la frontera. Però jo vaig ser més viu que no pas ell, vaig parlar amb els meus superiors de Roma i la Santa Seu ho va paralitzar.

-I els estudiants?

-Els intelectuals van sofrir una forta repressió i els estudiants no van poder continuar els cursos. Alguns fins i tot van haver de canviar d´universitat. En diuen els estudiants caputxins d´aquella generació.

-I dos anys després, el 68.