Isabel Boix , acomiadada de Can Rectoret

"Van posar càmeres de video al vestuari femení per veure com ens despullavem"

 

24/ 9/ 1999


Isabel Boix ha treballat 13 anys de cambrera i cuinera a Can Rectoret

Acomiadats sense avís i sense cap garantia legal, els 40 treballadors del «can» més famós de la comarca, el restaurant de carn a la brasa, Can Rectoret, segueixen ocupant cada dia la masia de la carretera de Santa Perpètua on viuen els amos, amb pancartes i crits, per informar als cients despistats que encara hi van, de la dimensió de la seva tragèdia.

Isabel Boix Sheijas, 28, n´era cambrera i cuinera des de feia tretze anys.


"Ni tant sols podem buscar feina a un altre lloc perque, legalment, encara som treballadors de Can Rectoret"

 

 

-Què ha passat a Can Rectoret?

-Que mai no hi ha hagut gestió i se´ls hi ha anat de les mans. Els germans Joan i Diego Garcia Fité i les seves dones portaven un nivell de vida molt superior al que podien i al final ha petat.

-No ha fallat la clientela?

-No. Sempre s´ha treballat molt. Els festius feiem tres tandes de 300 persones i entre setmana també ompliem. Per això han aguantat tant de temps.

-Com s´administrava?

-De cap manera. Simplement no hi havia caixa. Hi havia un calaix on entraven els diners i en el que tohom hi ficava la mà. Primer es va deixar de pagar els proveïdors, després va baixar la qualitat, van començar a comprar els pollastres el Baricentro i la bola anava creixent.

-I el propietaris barallats?

-Sí, els dos germans contra el cosí, Pere Martí Fité. Per fer-se mal entre ells no compraven provisions i tu havies de dir als clients que s´havia acavat el J.B.

-Per què estan tan barallats?

-Coses de família. Hi ha les dones pel mig.

-Cherchez la femme?

-Sí. Ells sempre han sigut treballadors, però a elles sempre els ha agradat anar de Preysler. I segueixen portant un tren de vida «por todo lo alto». Les nenes van al cole en taxi, segueixen tenint minyones, han fet una primera comunió a l´Hotel Arts de Barcelona. Els agrada molt aparentar.

-Es veia venir?

-I tant! No ens pagaven la quota obrera de la seguretat social. Al gener els vam obligar amb amenaces i, des de llavors, han tingut vuit mesos per preparar-se la jugada.

-Quina jugada?

-Ells volien fer fallida, deixar tothom sense pagar i tornar a obrir amb un altre nom d´aqui a dos mesos. Els ha sortit malament perque la Generalitat no els ha acceptat l´expedient, però ells viuen «en los mundos de yupi». Ells ho fan tot així.

-El què?

-Els negocis. Han enfonsat tots els negocis en que han ficat les mans: el restaurant Can Escayola, els licors italians i els panetone... tot. La inspectora de la Generalitat encara riu de l´expedient de regulació que li van presentar.

-Teniu la solidaritat de la gent?

-Sí. Els que passen per la carretera toquen els claxons tal com els demanem en les pancartes i les pintades. De 1´30 a 3´30 liem allà un sarao cada dia! I ara els toquem la bateria sota la finestra cada dia amb pals i bidons (riu).

-Què preteneu?

-Tocar-los la pera. Res més. Ja sabem que amb això no guanyarem res, que tot depén del judici que tenim pendent. Però els hi fem la guitza perque, és que legalment, no estem ni acomiadats. Que ens liquidin, marxarem. Ara mateix ni tant sols podem trobar una altra feina perque oficialment encara som treballadors de Can Rectoret.

-Fins i tot us fiqueu amb les nenes quan van al cole. Per què tant odi?

-Tu saps el que ens ha arribat a fer?

-Sí, ja m´ho has dit.

-No , això no és res. El març de 1994 ens espiaven amb càmeres ocultes al vestuari de les dones mentre ens despullavem.

-Què!?

-Està demostrat. Un dia buscant unes pinces de celles, vam moure una taquilla i vam trobar un micròfon al darrera. Després vam descubrir una mini-càmera de vídeo, oculta a la caixa de la llum i conectada amb un cable que anava a la casa particular d´un dels germans.

-Potser era una càmera de vigilància per desemmascarar algun lladre.

-Això és el que va dir ell quan el vam enxampar. Però era la única càmera a tot Can Rectoret i al vestuari femení, precisament, no hi havia res de valor que es pogués robar. Al vestuari masculí no n´hi havia de càmera. I a la caixa tampoc.

-Ben retratats.