Floreni Rial, president de Càmera Club

"Florenci Rial és president de Càmera Club en el seu 50 aniversari"

15/ 9/ 1999

 

Florenci Rial és president de Càmera Club en el seu 50 aniversari

El president de Càmera Club des de 1992 i soci des de 1961, el fotògraf, Florenci Rial Vilalta, 56, membre de la Federació Internacioanlde Fotografia, AFIA, vol dinamitzar l´entitat amb motiu del seu 50 aniversari. Li sap greu que, dels 200 socis, la majoria siguin extremadament passius.


"A mi la fotografia m´ajuda a viure millor anímicament"

 

-Vostè fa fotos des dels anys 50.

-Sí, sempre molt autodidacta i en plan aficionat, però als 18 anys ja era el que portava la càmera a les excursions en bici o a peu.

-Amb laboratori propi?

-Sí, en aquella época era normal que la gent es revelés les fotos ells mateixos. I jo a més tenia un sistema molt bó per fer calerons.

-Digui, digui.

-Revelava les fotos de tot el grup en còpies de 7 x 10 a tres pessetes cada una. Si treia vint durets de cada xavalet doncs ja eren 500 peles. Això sí, treballava tot el diumenge.

-El motivava més la qüestió econòmica que l´artística?

-No, però una cosa va amb l´ altra. Si et vols comprar aquell teleobjectiu tan bó que acava de sortir al mercat, has d´estalviar. Jo, a l´Arpi de Barcelona, havia canviat càmeres i tot. Això encara es fa, eh?

-Ha dit autodidacta?

-Em comprava llibres de fotografia anglesos i francesos. Però els únics estudis que he tingut han sigut per correspondència amb Afha.

-Entrar a Càmera Club va ser una necessitat.

-Sí, el 1961 vaig tenir necessitat d´aprendre més tècniques i de que algú comentes les meves fotos. Com a mínim, un cop dins de Càmera Club algu feia cas de les meves fotos (riu).

-Es va haver de plegar a les corrents dominants?

-Sí, és clar. Llavors la tendència era marcadíssima. Tot havia de ser molt contrastat, blanc i negres molt durs quasi sense grisos, moltes línies. Ho imposaven els Premis Néctor i a mi em sortia molt bé.

-Sortir dels cànons equivalia a quedar últim en el concurs mensual?

-Sí és clar. Les modes eren molt dures. I encara ho són. Un bon dia algú guanya un concurs d´un mil.lió de pessetes amb un desenfocat borrós i a l´endemà a tot Espanya es fan desenfocats borrosos.

-I ara?

-Ara potser hi ha més tendències. I més barrejades. A Andalusia són més creatius, al País Vasc cuiden més la qualitat i a Catalunya som un entremig.

-La llei de composició dels dos terços és una tirania?

-No, és una ajuda. En dibuix i pintura també es fa servir. Ara, les normes són per saltàr-se-les, però te les has de saber saltar bé.

-En què ha canviat Càmera Club?

-En que abans tothom col.laborava, tothom comentava, tothom participava. Ara regna l´ individualisme. Tenim un plató a dispsició del soci que ningú el fa servir. Demanes un secretari per la junta i no surt cap voluntari. Participar en els concursos cada dia costa més, tot el que fas t´ho critiquen...

-Cremat com a president?

-No, però em dol trobar tan poca col.laboració. Des d´aqui vull aprofitar el 50 aniversaride l´entitat per fer una crida als socis, que vinguin per l´entitat, encara que només sigui a xerrar una estona.

-Potser la fotografia no és el mateix per vostè que pels altres.

-Per mi la fotografia ho és tot. M´ajuda a viure millor anímicament. Jo, si no fos per la fotografia, no estaria tan bé. A vegades estic perdent el temps davant la tele i dic va!, tanco la tele, em fico al laborarori i se´m passen quatre hores volant.

-Què hi fa?

-Repasso clixès antics, faig alguna còpia, miro, remeno...

-Es presenta als concursos de Càmera Club i fins i tot els guanya força sovint.Vol dir que queda bé això en un president?

-Sí perque ni formo part del jurat ni el jurat sap quines són les meves fotos. No tinc cap enxufe, no (riu). Aquest mes ha guanyat Indaleci Llorens en les dues categories, color i blanc i negre, i no hi ha res a dir.

-Doncs no diem res mes.