Marcel Gros, pallasso

"El de pallaso

és el millor ofici del món"

8/ 9/ 1999


  Marcel Gros amb el seu fill Pau després de l´espectacle

El pallasso manresà, Marcel Gros Pueyo, 41, va passar quasi desapercebut a la Festa Major de fa dos anys a Sabadell.

Ara, després de ser l´estrella còmica fixe al programa de Jaume Barberà, Paral.lel, del Canal 33, va ser rebut amb força més consideració... pels grans és clar. Ens va atendre darrera el teló, encara suat, després de l´espectacle del matí a la Plaça Frederic Mompou.


"Des que he sortit al Paral.lel de Jaume Barberà la meva mare ja accepta millor que sigui pallasso"

 

-Aqui hi ha un potet amb fabes amb aigua.

-No sé què és, no ho he posat jo. Però sí que en tinc una de superstició. Sempre he de sortir amb una cosa groga a l´escenari.

-Però si el groc és el color maleït dels actors.

-Doncs mira, si jo no surto a l´escenari encara que sigui amb una calçotets grocs, ni que sigui un mitjó, no em sento bé.

-És pallaso de nens o d´adults?

-Un pallasso és pallasso i prou independentment de l´auditori. Ara bé, un pallasso és nen, un nen que diu les coses sense vergonya. I riu i plora i es despulla... tot sense vergonya.

-Però l´espectacle que acavem de veure...?

-És per adults i per nens. Ells juguen amb el pallasso i els grans veuen una segona lectura.

-Doncs el programen com espectacle infantil. És un error?

-Sí, ho és. Com a molt és familiar.

-El programa Paral.lel del Canal 33 ha marcat un abans i un després de Marcel Gros?

-Sí, ara ja no he d´explicar tant quí sóc. M´ha donat seguretat.

-I més contractes.

-No. Més contractes, no. Però sí que ara vé més gent a veure´m.

-El va descobrir Jaume Barberà?

-Sí, volia un pallasso català, em va cridar, vaig fer una prova, li va agradar i em va fitxar. Primer amb molta por i després més còmode.

-Per què volia un pallasso per a un programa tan seriós?

-Perque diu que hi ha coses que només les pot dir un pallasso. El nas vermell no és un amagatall, sino un amplificador de la humanitat.

-I es va convertir en el pallasso de la intectualitat catalana

-Una mica sí perque després dels documentals d´animals ja vé el Paral.lel, eh? (riu). Per mi ha estat molt gratificant. Jo era com l´acudit d´un diari seriós i la meva sorpresa va ser que vaig crear uns quants fans.

-Es més considerat.

-Fins i tot la meva mare ho accepta millor ara que sigui pallasso. Fins fa poc acceptava que cantés a una orquestra, però pallasso...!

-Ha de costar.

-És clar. Jo vaig treballar deu anys al Banc Popular i això sí que era una cosa segura. Però pallasso...!

-Seguirà a Jaume Barberà a TVE?

-És possible. Estic esperant notícies. El castellà no em fa cap por perque tinc la meitat de la família aragonesa.

-«Pe què» els pallassos han de «palar» malament: «no t´etimo», «epera, epera», «ecota que ja t´ho dic»?

-A mi em surt el personatge interior quan em poso a parlar així. Si no, no em surt.

-Tots portem un personatge amagat?

-No. Tots portem un pallasso amagat.

-I si no el deixem sortir mai, malament?

-Molt malament. Però molt, eh? Al final, peta.

-Si convé, recomana emborratxar-nos?

-A mi no em calen estímuls externs (El seu fill diu «Papa, caca») Calla Pau, que aquest senyor ho grava tot.

-El Pau surt al final de l´espectacle. Seria una bona notícia per a vostè que un dia li digués «papa, vull ser pallasso»?

-I tant! Si t´agrada és el millor ofici del món. T´ho passes bé i a sobre et paguen.

-Plorar per dins és un tòpic fals?

-Sí. Home, a mi m´ha tocat sortir a l´escenari amb el pare malalt i aquest (el nen) que havia caigut i s´havia fet mal. Però vaja, fer de pallasso és divertit.

-Avui no s´ha llençat confetti damunt el cap. Pensava que era el seu segell identificatiu.

-I ho és. Aquest espectacle és l´únic dels quatre que tinc que no m´en llenço. Amb aquests pantalons no sé on ficar-lo.

-Gila, Capri, Gros... què té el telèfon que sembla tan necessari als humoristes?

-Molt fàcil, és un interlocutor, un partenaire. Ens descansa del monòleg.

-I el saxo?

-És còmode i té una forma còmica, com l´alicorn que també el toco.

-Per què no és maquilla com tot els pallassos?

-Ho he provat, eh? Però quan em miro al mirall trobo que tinc més expressivitat sense maquillar. A més, la goma del nas em divideix tant la cara en dues parts que ja gairebé és un maquillatge.

-De pel a pel.