Francesc Cabeza, campió del món de júnior de bàsquet

"Sabiem que els americans no eren intocables"

27/ 7/ 1999

 
F. Cabeza, el més jove dels júniors espanyols, amb la medalla d´or

Avui cumpleix 18 anys, però ahir ja era campió del món junior de bàsquet gràcies a haver derrotat a Lisboa als més grans, l'equip d'Estats Units. El seu pare, l'entrenador de bàsquet sabadellenc del mateix nom i propietari de la llibreria Kronos, que va viatjar a Lisboa per veure l'èxit del seu únic fill, deia ahir amb sentiment: «ni ell s'adona encara del que ha fet».

Als 6 anys, Francesc Cabeza Campillo, 2'00 metres, ja botava pilotes a la mitja part dels partits que dirigia el seu pare. Als 8 ja jugava en el Sant Nicolau, als 12 a l'Escola Pia i des dels 13 amb el Barça. La propera temporada serà a la Lliga EBA.


"La culpa la tenen els pares perque, a mi, de petit, el bàsquet no m´agradava"

--

--Explica'm el miracle.

--Én la generació espanyola del 80 s'han donat una sèrie de coincidències extraordinàries. S'han trobat un grup amb una qualitat impressionant, dins i fora de la pista. I jo he tingut el plaer de viure-ho.

--Dins de la pista.

--Dins de la pista, Raúl López o Juan Carlos Navarro tenen una facilitat per trencar la gent increïbles. Els pívots no s'arruguen davant de ningú. Tots tenen talent i gens de por.

--Fora de la pista.

--Són cracks, però no van com a tals. I a més la mentalitat.

--Què vols dir?

--Que, per exemple, abans d'un partit difícil, com el de Croàcia, fem reunions entre nosaltres sense els entrenadors ni els tècnics, a la habitació de l'hotel del capità, per analitzar errors i posar-nos d'acord en que el primer de tot és l'equip.

--Realment vau sortir a guanyar a Estats Units?

--Sí perque ja els haviem guanyat al mundial oficiós de Manheim.

--Quina ha estat la clau?

--Ells només juguen a High Schools i no estan acostumats ni al bàsquet europeu ni a soportar tanta pressió. Però contra Grècia només havien guanyat de 5, Argentina al descans els guanyava de 10... Saviem que no eren intocables.

--Per la tele semblaven enfadats.

--Anaven molt d'estrelletes. Pel carrer ni et saludaven, et perdonaven la vida amb la mirada o et deien fucking europeans. Després s'ho van haver d'empassar, és clar.

--Com et vas colar a Lisboa?

--Per una casualitat. Jo no hi havia d'anar perque he nascut el 1981, però hi va haver una lesió d'ultima hora, em van trucar per fer la sustitució i vaig agafar l'avió.

--I deu n'hi do del que has jugat.

--Sí, 13 minuts contra Letònia, 13 més contra Nigèria i els primers cinc de la final contra EUA.

--Amb una missió molt concreta.

--Sí, havia de fer la vida impossible al seu tirador, cansar-lo perque no toqués pilota. Però el van posar d'escorta i es van haver de canviar els marcatges.I no em vaig posar nerviós. No ho entenc, però estava tan tranquil.

--L'estadi no impressionava?

--Sí perque és més gran que el Palau Sant Jordi i estava plé.

--El públic estava amb vosaltres?

--No. D'entrada els americans ja ens van fer un ale-hoop tan espectacular que se'l van guanyar.

--Com ho vau celebrar?

--Al vestuari ja va correr el cava i algun puret. Va venir el president de la federació i ens van donar la nit lliure fins a les 5 de la matinada.

--Què tal Lisboa, a noite?

--En diumenge poca cosa, però va ser molt maco.

--I l'aeroport?

--Al Prat només hi havia Catalunya Ràdio i TV3. Però Barajas ha sigut multitudinari. I fa poc ningú ens feia ni cas.

--Sembles dolgut.

--Dolgut no. Però al principi tots els mitjans de comunicació parlaven de l'europeu sub-18 de futbol i de nosaltres no deien res. Quan necessitavem el seu recolzament no el vam tenir.

--Una selecció catalana faria bon paper?

--Sí, segur. Els dos millors jugadors de la selecció espanyola són catalans. I darrera seu en venim uns quants.

--Què suposa aquest èxit en la teva carrera professional?

--Que em miraran més amb lupa i si, ara, a la Lliga EBA, faig un partit dolent, tothom em criticarà.

--Quin ha estat el teu mèrit?

--Que sempre m'ha agradat molt el bàsquet i sempre he volgut aprendre noves tècnics. Ara el meu repte és fer el que ja faig, però molt més ràpit.

--I del teu pare?

--Tots dos tenen mèrit, el pare i la mare. La mare m'ha recolzat sempre. Ha estat sempre al meu costat. El pare ha estat mes objectiu i m'ha donat el suport tàctic. Però la culpa és de tots dos perque a mi el bàquet no m'agradava. M'hi van apuntar ells sense voler-ho.

--Et van posar abans una pilota a les mans que als peus?

--Totalment, als 6 anys ja acompanyava al pare als partits i ja em feien tirar a cistella a la mitja part.

--Creixer 2 metres ho ha fet solet.

 

 

 

-