Eduard Fatjó apassionat del Xato

"Serà el primer Xato que volarà des de la guerra civil"

22/ 6/ 1999

 
Fa onze anys que construeix un Xato al jardí de la seva casa de Begur

Fa onze anys que construeix un Xato idèntic a aquells Polikarpov que van volar amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil, al seu jardí de Begur. Calcula volar-hi aquest novembre.

Apassionat de l'aeronàutica en general i dels Xatos en particular, el mecànic creualtenc, Eduard Fatjó i Perellada, 71, que ha viscut 30 anys a Suïssa, va viure tota la seva infància i joventut enlluernat pels avions i el camp d'aviació de Sabadell.


""Quina sorpresa no vaig tenir quan vaig veure set vagons carregats de xatos... Em faltaven ulls"

 

--Per què el fa en ultralleuger, ULM?

--Per poder-lo volar als camps de Pals i l'Estartit que em queden més a prop. Ja hi volo a tots dos. Hi ha dies que al matí vaig a l'un i a la tarda a l'altre. Tinc 70 hores en ULM i 100 en motor.

--Serà el primer Xato que volarà després de la guerra?

--Sí. Al museu de Cuatro Vientos hi ha una reproducció del sabadellenc Sànchez Damián i l'Arcadi Dunjo de Sta. Perpètua. Però no vola.

--Com sap que aguantarà?

--M'he passat tota la vida amb avions i, a més, em supervisa l'obra l'enginyer de Sabadell, Sanmartí, que ve a casa, aqui a Begur, tot sovint per controlar el pes i altres detalls. Ara, quan acavi les ales, tornará a venir.

--El vol inaugural el farà vostè?

--I tant! Em diuen que ho deixi per un expert. Però la satisfacció del primer vol no li regalo a ningú. Encara que m'hagi de trencar tots els ossos.

--Li diuen que això és una bogeria?

--Sí i jo també ho penso. Avui dia si et vols fer un ULM et compres un kid homologat, t'hi passes un parell d'anys i voles. Però no seria el meu avió.

--El seu avió és el Xato.

--És clar! Jo de petit, a Sabadell, durant la guerra, ja veia com treien els fuselatges dels Xatos de l'Aeronàutica, com els hi posaven les ales, com els transportaven al camp d'aviació. Ho mirava tot fins que el centinella m' enxampava i em treia per les orelles, ha-ha-ha.

--Una obsessió.

--Sí. Em vaig enamorar d'aquest avió i no sé per què. Després de la guerra, quan ja tenia 12 anys, un dia passava pel davant de la presó i, a l'estació del Nord (Renfe Centre), vaig veure uns vagons a les vies mortes. Quina sorpresa no vaig tenir quan vaig veure un Xato a cada vagó.

--Un somni?

--Un somni una mica estrany perque a la cúa, en lloc de la bandera republicana, hi duien la nacional. Però no vaig poder resistir la tentació. Em vaig enfilar per aquelles reixes, que per diners no ho hauria fet mai, vaig pujar a un vagó, vaig treure la lona i em vaig seure dins la cabina. Estava extasiat. Em faltaven ulls per mira-ho tot.

--L'experiència de la seva vida.

--Fins que vaig sentir uns xiulets i vaig fugir corrents.

--De fet el Xato va esdevenir el més popular.

--Sí perque semblava que havia de salvar-ho tot. El que entrava en combat era el Mosca, que es deia aixi perque venia de Moskova. Però el Xato era molt més estimat. Les ales en gavina i aquest morro &laqno;axatat»el fan diferent a tots els biplanos.

--Com va morir el Xato?

--Als 25 anys, quan em vaig examinar de pilot a Reus vaig presenciar com els desmuntaven per ferralla. Em va caure l'ànima als peus.

--Però onze anys construïnt un avió són molts anys.

--Sí, 13.400 hores. De fet, treballant no sóc gaire ràpit. Però, a més, és que no hi ha planos.

--Bé van fer el del museu.

--Amb els gràfics d'un manual d'instruccions que només diu els graus que pugen els alerons. No dona cap superfície, ni mides ni res.

--I a Rússia?

--Els russos només ens van enviar una fotocòpia de la foto de l'avió. No en queda res del Polikarpov, ni a Xina ni a Finlàndia ni enlloc.

--Però vostè ve del tèxtil.

--Sí, com a mecànic feia telers a cal Casals Duran. Però a cops d'escarpa, eh? Ho compaginava amb la mecànica de cotxes de nit i fins i tot diumenges al matí.

--I l'aeronàutica?

-Jo de nen ja em quedava mirant como volava l'avioneta de l'alcalde Marcet i quan van obrir l'Aeroclub em vaig apuntar de soci immediatament a una oficina que tenien a la Rambla.

--I el de pilot?

--No m'ho podia pagar. Peró jo anava totes les hores lliures al camp d'aviació, allò era la meva casa. Em quedava fascinat amb les Mottmajor, Tiger-Moth, Piper-Club, Bucker... Remenava la mecànica, els deixava les meves eines i, com que de motors jo en sabia, ajudava al Flamarich i al Llàcer tot el que podia. Al final em van donar una beca.

--Se´l va ben guanyar.

--Hi posava molta il.lusió. Pensi que cada dia a les 7 del matí ja esperava dins la cabina de la Mottmajor de Havilland. I a vegades era fosc. Quan arribava el professor, Josep Gorina, ja em deia si dormia allà, ha-ha-ha.

--I a Suïssa?

--Hi he passat 30 anys i sempre treballant per empreses aeronàutiques. Feiem peces pel Mirage i altres avions a reacció.

--Tota una vida amb la ceba.