Antoni Vidal, guanyador del premi de novel.la Sant Joan

"Jo escric més per transpiració que per inspiració"

 

19/ 6/ 1999

 
Antoni Vidal Ferrando ha guanyat el premi de novela Sant Joan

Com tots els savis, és humil. L'endemà de rebre el premi de novela Sant Joan Caixa de Sabadell per La ma del jardiner, el poeta de Santanyí (Mallorca) i professor d'institut, Antoni Vidal Ferrando, 53, encara estaba esverat per les multituds, els nervis, l'excitació i els focus del dia abans. «Jo som de poble» s'excusava amb modèstia i orgull a l'hora.


"L'univers està en allò que és local"

 

--És el sisè mallorquí que guanya el premi Sant Joan. Què passa amb els mallorquins?

--Jo crec que la literatura del principat utilitza un llenguatge molt estandard. En canvi els mallorquins encara conservem un català riquíssim. Potser és per això.

--Vol dir que el que ens atrau és el vostre vocabulari?

--Literàriament sí. El poeta del meu poble, Blai Bonet, deia que totes les grans obres de la literatura universal estan escrites en dialecte. Volia dir en les essències més pures de l'idioma.

--Bona gent, sense presses, amants del paisatge, intimistes... Ens recordeu el que vam ser i ja no som?

--Segurament hi ha això, pero nosaltres tambe ho perdem. La globalització fa que tots ens assemblem. Quan jo vaig a Menorca els hi dic el que em sap més greu de vosaltres és que cada dia us assembleu més a nosaltres. I aqui a Sabadell igual, veig la mateixes cares que a Mallorca, les mateixes situacions.

--Els catalans només ens fixem en la Mallorca rural, quasi folklòrica, oblidant la moderna?

--Sí, és normal.

--No us molesta?

--A mi no, és un fenòmen natural. A mi em passa a Menorca. I els hi passa als de Palma quan van als pobles. I avui en dia la gent de poble viatja per tot el món, està a internet i li arriben les modes directament de Paris o Nova York sense passar per Barcelona ni Palma. I dó, ells ens veuen de poble.

--És paternalisme.

--Sí que ho és, però és espontani. No hi ha malevolència. Si ens molestés seria complexe.

--No molestar-se és savi?

--Jo crec que sí.

--La ma del jardiner té molt de nen. Tots estem marcats per la nostra infància?

--Sí. Els primers anys de la vida són decissius perque després ja vius tota la vida d'allò. Kovacks diu que si no has desenvolupat tot el teu cervell als 7 anys, després ja no podràs.

--Creu en la ciència?

--Evidentment la història de la ciència és la història dels errors. Però és que també molts autors confessen que tota la seva literatura està basada en la seva infància.

--Vostè també?

--Jo també procuro ser nin, sí. Tenc la passió i la il.lusió per la vida. A mi m'encanta la vida. Però necessito molt poca cosa. En tenc prou en passejar, veure el sol i la mar i, sobre tot, tenir amics, parlar amb ells, i una companya que te comprengui.

--Te fills?

--Sí. I no m'han donat en sa vida ni un disgust. Una filla de 26 anys que prepara notaries i un de 20. Mai ni un disgust.Cap dels dos.

--Potser a vostè es difícil donar-li disgustos.

--Bé, també tenc mal caràcter a vegades. Som geniut i no ho sembla. I després la gent s'ofén més perque de mi no s'ho esperen.

--Per què diu el local es universal?

--Sempre he pensat que el món es repteix en petits espais. Un arbre o un troç de garriga ja és univers i si hi aprofondeixes, estàs estudiant l' univers. Quan jo miro els carrers del meu poble com si fossin únics i els més bonics del món, faig localisme. Però també trobo tants punts de contacte amb carrers de tot el món que això ho fa universal. L'univers està en allò que és local. Segur.

--Escriure sense punts i apart és per posar-ho difícil al lector?

--No, però tampoc vull claudicar davant les meves necessitats. Jo necessitava experimentar, posar-me un repte de dificultat. Mem si era capaç de mantenir el ritme narratiu.

--Mem?

--Això ho diem allà. Vol dir «a veure» si som capaç de... Un altre motiu per no posar punts i apart és que cada capítol es pogui llegir independentment com un tot tancat.

--Escriure és un sacrifici?

--Fins que trobes el tó que és el més difícil de tot. Quan trobes el tó del narrador et deixes dur i no saps el que pot sortir de dins teu.

--Inspiració?

--No, jo escric més per transpiració que per inspiració. Escriure són hores i hores i hores.

--Tants fulls llença?

--Ni un. Però és que per escriure 15 línies em puc passar cinc hores. A vegades fins que no trobo la paraula tardo una hora. Jo no deixo un text fins que no estigui totalment content. Vaig molt lent. Molt.

--No ho entenc.

--Miri, un escriptor no pot dir «la negra nit» de cap manera. No pots di exabruptes, no pots dir dois, no...

--Dois?

--Disbarats.Sempre em dona la impressió que allò ho podria explicar millor. Reconec que abans tenia una llista d'adjectius feta per mi que m'anava molt bé.

--Quin doi.