Maria Salvo, Dones del 36

"Quan als Estats Units els interessi una altra guerra la tindrem"

15/ 5 / 1999

 
Maria Salvo explica per instituts la seva guerra i postguerra

La membre de l'Associació Dones del 36, Maria Salvo Iborra, 78, que avui dona conferències a escoles i instituts de Barcelona, va nèixer a Sabadell on hi va viure fins els 7 anys. Als 16, quan va esclatar la guerra, es va fer de la UGT. Després va patir 16 anys de presó en condicions infrahumanes.


"Amb la tortura em van destrossar l'aparell reproductor i mai no he pogut tenir fills"

-Per què no vé mai a donar una conferència a Sabadell?

-I anirem tan aviat com ens ho demanin. Jo faig una o dues conferències cada setmana i ja hem parlat a més de 2.500 alumnes de 16 a 18 anys.

-Quin missatge els inculca?

-Que coneguin aquella tragèdia del 36, la presó que vam patir a la postguerra i el paper que va tenir la joventut. En moments tràgics la joventut sempre respón. La joventut no és passota, és generosa.

-Els joves d'avui han de ser marxistes?

-No. No cal ser marxista. Avui en dia hi ha molts moviments de solidaritat, associacions de veïns, entitats d'ajuda als pobles...

-Vostè ho era.

-Era la guerra i hi havia feina: jo feia uniformes per soldats, altres anavem a hospitals, ajudavem als refugiats, supliem mestres, desenrunavem i ajudavem els camperols.

-Però vostè ja era una jove concienciada d'abans.

-Sí perque ja havia viscut les pressions de la dreta. Abans de la guerra la meva mare va haver d'anar a votar la dreta, coixa, malalta i arrossegant una cama, perque la senyora dels pisos de Barcelona on feia de portera la va obligar. «És que si guanyen els anarquistes ho perderem tot!», deia, i li va donar la papereta a la meva mare. I jo pensava «nosaltres no perderem res». Aquella senyora era la mare del qui després va ser alcalde franquista Miquel Mateu. A mi allò em va obrir els ulls.

-I després de la guerra, un camp de refugiats a França.

-De refugiats no, un autèntic camp de concentració. Allò era una presó. Els feiem molta nosa nosaltres als francesos.

-Com els refugiats kosovars als macedonis?

­Sí. Jo em sento molt identificada amb aquesta gent perque també fugen de la guerra i la repressió,com nosaltres. Al final ens van enganyar i ens van deportar a Espanya.

-I el 1939 arriba a una Espanya oficialment filo-nazi.

-No tothom era nazi. Hi havia una oposició que treballava a la clandestinitat. No tothom estava amb en Franco. Com a la Sèrbia d'ara: tampoc tothom està amb Milosevic.

-La van torturar?

-Sí és clar, cops de puny, cops de peu, cops de porra. Em van destrossar tot l'aparell reproductor i mai no he pogut tenir fills. Però encara vaig tenir sort perque moltes van morir torturades i a moltes més les van violar.

-Mai més tornarà a passar una cosa semblant a Europa?

-Pot tornar a passar qualsevol dia. Està passant a Iugoslàvia. Estem dominats pels Estats Units que han tirat la ONU per la borda. I quan als EUA els interessi una altra guerra o una altra dictadura la tindrem, a Espanya, a França o a Alemanya. Jo tinc molta por.

-Por de què?

-Por de que a Europa es compliqui la situació. Si l'Otan comença a equivocar els objectius hi pot haver una tercera guerra mundial. Una cosa és segura, els serbis no els dominaran mai. Són molt cabuts els serbis. Ho han demostrat en les dues guerres.

-Així doncs, la tragèdia de vostè no ha servit de res?

-Jo crec que aquells derrotats d'ahir hem col.laborat molt a aquesta mena de "democràcia", entre cometes, d'avui.

-Per què entre cometes?

-Perque és una democràcia burgesa capitalista que no va a favor dels treballadors. No tenim ni tant sols les millores que vam aconseguir a la República: divorci, avortament, igualtat de la dona...

-Quin record té de Sabadell?

-Molt feliç. Erem una familia molt humil de la Creu Alta. El meu pare era fuster i a vegades havia d'anar caminant a Barcelona. La meva mare era dona de fer feines i analfabeta, però excepcional, molt sensible. Treballava a la camiseria Llobet de la Via Massagué on hi havia un nen que tenia juguets i nosaltres no. Com envejava el meu germà aquell cavall de cartró!

-Per què tan feliç?

-Recordo violetes, lliris, roses, moltes roses. Sempre penso que algun dia m'agradaria tornar a Sabadell per viure-hi.

-Ha canviat una mica.