Rosa Ten, 51 anys de periodista

"Em considero una persona de sort"

24/ 4/ 1999

 
Rosa Ten va publicar el seu primer article al Sanbadell el 1948

La treballadora més veterana del Diari de Sabadell encara en actiu és la popular infermera i periodista, Rosa Ten Aguilà, 79.

Va publicar el seu primer article en aquest diari l'any 1948. Avui, que celebrem el número 5.000, sembla doncs un bon dia per retre també homenatge al seu caràcter afable, bondadós, inteligent i sempre somrient.


"Vam començar a una barraqueta de la pèrgola de la Rambla"

--

--Fa 51 anys que treballa ininterrompudament al diari de Sabadell.

--Jo sempre escrivia cosetes però l'any 1948 vaig començar a col.laborar a Radio España, aquella EAJ-15 de la Rambla de Barcelona, amb uns guions de mitja hora sobre música clàssica.

--I aquell mateix any va entrar al diari.

--Sí. Com que una editorial de Barcelona em va publicar una noveleta, el senyor Ramon Ribera, el periodista del Sabadell, em va dir si volia col.laborar al diari i vaig dir que sí.

--L'hemeroteca deixa clar que no hi havia tema que si li resistís.

--Sí, escrivia una mica de tot, però, com que m'entusiasma la música, sobre tot feia les cròniques dels concerts de Joventuts Musicals.

--Teatre, pintura

--Les meves cebes (riu). Com que el teatre també m'agrada, de seguida vaig començar a escriure de Palestra. Fins que un dia el director, el senyor Palau, em va dir si volia anar-hi a les tardes.

--Els matins els tenia ocupats com a infermera?

--Sí, de 6 del matí a 2 de la tarda era infermera a la Mútua del carrer Creueta. Era la meva feina. Però com que les tardes les tenia lliures li vaig dir al senyor Palau que sí.

--I des de llavors no ha fallat ni una tarda.

--Sí (riu) erem a una barraqueta que hi havia allà a la pèrgola de la Rambla, al darrera d'aquell camp d'esports que hi feien boxa per la festa major. Me'n recordo perque jo ho veia com es pegaven per una finestreta (riu de gust).

--Què més recorda?

--Recordo que qui feia els articles d'art era un senyor baixet, vellet, que firmava Visor i com que un dia va plegar em van dir si ho volia fer jo.

--I així comença la monumental carrera de Rosa Ten com a crític d'art.

--Sí. Anava a les exposicions de Belles Arts, que era la cantonada del carrer Advocat Cirera, on ara hi ha el Banesto. I, és clar, les exposicions, eren una altra mania meva.

--I cubria actes, inauguracions reportera total.

--Sí, ja m'hi vaig dedicar de plé. Van venir les Agrupacions Narcís Giralt i altres entitats de les que, a més a més, jo m'anava fent sòcia.

--Amb moltes anècdotes.

--No. Jo més aviat sóc una mica enospida, saps? (somriu). Tampoc me'n recordo gaire perque sempre he anat molt enfainada per la Mútua, problemes familiars, estudiava coses...

--Ni un sol enemic en 51 anys.

--Jo mai he tingut problemes amb ningú, ni al diari ni a la Mútua. Més aviat he tingut sort: sempre he arreplegat bona gent. Em considero una persona de sort.

--L'omplia més l'infermeria que el periodisme?

--No. Són coses diferents.

--Com ha canviat el diari en 51 anys?

--Ha sigut molt maco. A mi el diari de Sabadell sempre m'ha agradat. En aquell temps i ara. I tot el que ha anat passant ha sigut molt bonic. Em sembla que els que ho han portat, ho han fet amb molt seny perque en aquest camí n'hi ha molts que s'hi estrellen.

--I s'ha adaptat a tots els canvis.

--Passar a l'ordinador no m'ha costat gaire. Tots m'heu ajudat molt. Ara ja escric amb ordinador a casa i tot. Ja no tinc por ni a l'internet (riu)

--I els canvis polítics?

--No m'han afectat. Jo la política sempre me l'he mirada una mica de lluny. Sóc una mica ostra jo, saps? (riu) d'aquesta gent que van fent, van fent i... ja està.

--Una ostra que va ser finalista del premi Nadal.

--Amb aquesta dèria d'escriure he fet noveles romàntiques, d'aventura, còmiques, social, fantàstiques. Una vegada vaig presentar al Nadal "Mañana es nuestro dia" i va aribar a l'última votació. Res més.

--Té un calaix plé de noveles?

--Potser en tinc una quinzena. Quan tinc una estoneta sempre em poso a escriure. Però sense cap intenció perque en realitat en aquest món ja està tot escrit. Només canvia la manera d'explicar-ho. Jo crec que aquest vici d'escriure és una mica de teràpia.

--Ten, un deu.