El cineasta i músic de la Creu Alta, resident a Barcelona des dels 21 anys i copropietari de la productora Boogaloo, Miguel Angel Blanca Pachón, 30, va presentar ahir a la botiga de la Rambla, La Mirada, el documental ficcionat Your Lost Memories sobre l’oficina virtual que ell ha creat en la vida real per recuperar pel·lícules familiars perdudes.
¿Cineasta o músic?
Una mica de tot, però em guanyo la vida com a guionista. Aviat s’estrenarà la nostra pel·lícula Somos gente honrada.
I ahir es va estrenar a La Mirada de Sabadell Your lost memories.
És un documental de ficció sobre el nostre projecte real Your Lost Memories.
Trobeu pel·lícules familiars en Super-8 abandonades, les digitalitzeu i les pengeu a internet perquè la gent les identifiqui I recuperi. Tot per amor a l’art?
No és que sigui una obra de caritat. Però sí que el nostre objectiu és que la gent recuperi els seus records oblidats. Són moments feliços que no poden quedar oblidats.
Ja teniu un centenar de bobines en format 8 i Super-8.  D’on les traieu?
Les primeres les vaig comprar al mercat de brocanteurs de Sabadell dels diumenges. De fet, una de les famílies que ha recuperat la seva pel·lícula és de Sant Quirze.
I ara?
Ara en tenim moltes dels Encants de Barcelona, però ens arriben de tot arreu: Mèxic, Brasil, Frankfurt…
Al CCCB hi ha una bústia per recollir-ne.
Sí. Els agrada molt el projecte i ens han volgut apadrinar.
I a més oferiu aquest material en arxiu lliure.
Així és. Vam començar fent remix audiovisuals amb aquestes pel·lícules familiars, però ara també  oferim tot aquest material als artistes o muntadors que vulguin fer-ne un vídeo-clip o altres peces.
Casaments, nens tirant-se a la piscina, nenes que ballen, adolescents que es tapen la cara, senyores amb nadons, famílies de camping…
És el home-movie. A mi m’agrada pensar que és tot un gènere cinematogràfic.
Què et fascina tant d’aquest gènere?
M’interessa molt la mirada del cineasta amateur, com filma una pel·lícula la gent que no entén de cine.
I després ho perd.
Això també em sorprèn molt. No entenc com la gent ha pogut perdre moments de felicitat o de felicitat ficcionada.
No et creus tanta felicitat?
A vegades em demano si estan fingint. Sobretot quan m’assabento que aquella parella que es va casar tant feliç, ja estan divorciats.
Potser la càmera només es treu en els moments feliços. Qui voldria immortalitzar la infelicitat?
I potser també és al revés: et poses feliç perquè l’altre ha tret la càmera.
El principal error tècnic d’un pare de família?
Zoom exagerat, desenfoc, escombrades massa ràpides… Però s’ha d’entendre: només tenien 3 minuts i volien condensar-ho tot.
El teu pare et va filmar en Super-8?
Més el meu tiet. Jo tinc moltes imatges en home-movie de la meva infància que em recorden les que ara col·leccionem.
I de tot això n’has fet una pel·lícula?
És un documental on expliquem el projecte Your Lost Memories, però ficcionat amb guió i una mica novel·lat.
El protagonista, inspirat en tu, perd la memòria i s’apropia de la memòria de pel·lícules familiars.
Exacte. Viu obsessionat pels records d’altres persones i acaba pensant que són els seus records.
Buidar el cervell i re-començar de zero podria ser apassionant.
No tant. Saber que abans has tingut vivències i no recordar-les, ha de ser frustrant. El personatge té necessitat de posar en ordre la seva memòria.
Sense passat no podem tenir present?
És la pregunta que ens plantegem a la peli. Sense referents antics, difícilment pots tirar endavant. No tens on agafar-te.
No future

MANOS DE TOPO

Nascut i criat al carrer Major, de molt jove ja es movia en els ambients musicals més heavies i independents de la ciutat.
Juntament amb Alejandro Marzoa, el 2003 va fundar el grup indie-pop Manos de Topo als bucs d’assaig de Ca L’Estruch. Avui la seva personalíssima manera de cantar amb veu «ploranera» (paròdia de cançó romàntica), és sintonia a la sèrie de TV3, Arròs Covat.
Ara és també baixista a Salvaje Montoya, grup vinculat a la productora d’espectacles La Llançadora de la botiga La Mirada.