MARTÍ LLEONART, LA CANÇÓ ITALIANA DELS 60 I 70: «Il Mondo i Il mio canto libero són balades d’amor perfectes»

Renato Carosone, Rita Pavone, Adriano Celentano, Umberto Tozzi, Nicola di Bari, Al Bano i Romina, Gigoliola Cinquetti, Mina, Eros Ramazzotti, Bobby Solo i així fins a mig centenar de noms, tots italians, que formen part de la nostra memòria com si ens fossin propis.
És el repertori que han triat i toquen en directe amb divertit ambient festivaler, el grup sabadellenc Il Quarteto Stravagante amb la veu i animació del tècnic de so i ex Acróbata del Soul, Martí Lleonart Santos, 40.

Els trobareu videos a Facebook i YouTube

MARTI LLEONART QUARTETO STRAVAGANTE
Per què aquell boom italià els anys 60 i 70?
Potser perquè l’italià s’entén millor que l’anglès. O perquè políticament no erem països tan diferents. O perquè italians i espanyols som tots mediterranis. I sobretot, perquè tots ells acabaven cantant en castellà.
Seguíem el festival de San Remo com si fos l’Eurovisió!
Perquè estàvem imbuïts de cultura italiana, per la facilitat de l’idioma i per la senzillesa d’unes melodies a la vegada molt originals.
Però tu ni havies nascut. De què et ve?
Del meu pare. A casa sempre sonaven aquests discos. I després de gran vaig sortir amb una noia i el seu pare també va resultar un apassionat de la música italiana.
I a l’escena?
Amb el grup vam començar a colar algun tema italià en el nostre repertori de swing i soul i vèiem que tenia tanta acceptació, sobretot Renato Carosone, que el vam anar incorporant.
Tan vell era el vostre públic?
No, no. Això agrada també als joves. Tots coneixen aquestes cançons. Potser no saben el nom ni qui les canta. Però quan les senten, els sonen.
Vau abandonar el swing?
Sí, però de manera gradual i natural, molt mica en mica. Avui només cantem italià. Nosaltres ens ho passem molt bé i el public encara més.
La mare dels ous va ser Renato?
Potser sí perquè va ser el primer i continua essent el millor. Aquells acords de tarantela al piano li donen una marxa! Les cançons de Renato Carosone ni les versionem. Impossible millorar-les. I a més tothom coneix Tu vuo fa l’americano, Torero i tantes altres.
Hi ha Espanya algun equivalent a aquesta cançó simpàtica i amb humor?
Ara mateix a Andalusia, que és el nostre Nàpoles, hi ha grups molt interessants com La Canalla que fan fusió amb lletres superdivertides. Per no parlar dels Mojinos Escocíos, Los 18 chulos de Javier Krahe o el mateix Albert Pla.
El que demostra que no tot a la música italiana són balades.
És clar que no. Bela Ciao que és l’himne dels partisans i que nosaltres fem a ritme de sirtaki, Felicita d’Al Bano i Romina, les de Rafaela Carrà, La Bambola de Patty Pravo. N’hi ha moltes de canyeres.
Són o no els inventors de la balada?
La fan molt bé. Tenen aquestes veus tan properes al líric i amb personalitats tan fortes: La Mina, una dona sexualment ambigua, la Rita Pavone, una jove rebel… Hi ha autèntiques meravelles.
Per exemple?
Hi ha tres balades que per mi són de les millors cançons d’amor que s’han cantat mai: Il Mondo de Jimmy Fontana, Il mio canto libero de Lucio Battisti i Sapore di sale de Gino Paoli. Són perfectes.
Era viatge d’anada i tornada, és a dir, arribaven a Itàlia els nostres Duo Dinámico, Sírex, Brincos, Nino Bravo o Manolo Escobar?
No. És que aquí tot ho fèiem 20 anys tard. Ells per nosaltres eren moderns, però nosaltres per ells no. Durant el franquisme res va ser mai transgressor.
La cançó italiana arrasava només a Espanya o…
No, no. A Rússia el Volare del Domenico Modugno és un himne nacional. I nosaltres hem tocat a Platja d’Aro per russos i se les saben totes.
I de cop i volta, amb els 80, tot s’acaba en sec?
Amb aquell Que idea de Pino d’Angio va començar a arribar el megamix i una música espagueti més enllaunada, no tan diferent de la nostra o de la que es feia a tot arreu i la cosa va anar

quarteto stravagante

decaient.
No en queda res?
Jo segueixo trobant coses interessants, petites joies. Però vaja, en general, ara són productes de laboratori tipus Il Divo. Sense aquella personalitat i frescor d’abans.
La caduta dell’Impero romano

LA PORTA A LA MODERNITAT

Val a dir que gràcies als italians ens arribaven èxits americans», diu Martí Lleonart.
«El datemi un martello de la Rita Pavone no era mes que l’If I had a hammer de Pete Seeger. I el famós Pregero del gran Adriano Celentano era l’encara més famós Stand by me de Ben E. King després versionada per tothom».

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.