ALFONS BORRELL, PINTOR : «Cada quadre és un record»

Que la Fundació Miró li dediqui una antològica no són bromes. Que museus de Madrid, París, Karlsruhe, Minneapolis i Fidalefia tinguin quadres seus és que la cosa va de debò.
Si a més totes les històries de l’art el destaquen com un dels pintors abstractes més importants de Catalunya és que el nostre estimat rellotger del Passeig, Alfons Borrell Palazón, 84, és una autèntica figura internacional.

IMG_3090
Encara pinta?
Vaig molt lent, però sí. Cada dia vinc aquí a l’estudi. A vegades pinto i a vegades no. M’assec, miro, dono menjar als peixos i, si tinc ganes pinto, i si no, no.
I si ho fa, només en quatre colors.
Sí, ja només pinto amb el verd oxidat, el blau ultramar, l’ocre i el taronja de la sortida del sol que es la llum de la vida. És que jo no sóc pintor.
Ah no?
No. Jo respecto molt tots els pintors, però no barrejo colors. Treballo amb colors purs. Jo no puc plantar el cavallet i pintar La Mola. A mi m’agrada sortir de la finestra i entrar en el paisatge, trobar-m’hi dins, menjar l’herba perquè el color m’ envaeixi.
Impregnar-nos de color com el que pretén amb la glorieta del Passeig?
Això és el que ens agradaria a la Roser Saus, que és l’arquitecta, i a mi mateix, que la gent assimili en la seva pell el color que es filtra pels vitralls. Ja veurem si ens surt.
Vol acolorir els vianants?
No és tan estrany. Quan mirem una sortida de sol aquell color ataronjat ens envaeix a nosaltres. Ens tornem de calor taronja.
Invasió de color.
És clar! Mira, al Pallars Sobirà, a la Mata de València hi ha uns avets altíssims que no et deixen veure el cel. Doncs allà tot és verd i quan tu estàs allà dins, també ets verd.
Se sent reconegut per l’antològica de la Fundació Miró?
La paraula reconeixement no la vull ni sentir. Però evidentment és un gran pas perquè la Miró té una poètica especial com a construcció mediterrània, emocional. És diferent d’un museu fred i tancat.

IMG_3072
Una exposició que comença i acaba amb la seva dona, la Rosa.
Aquesta mossa em va ajudar molt emocionalment. Per això el primer i l’últim quadre són dues obres de gran format en agraïment a ella.
Què el mou en cada quadre?
Cada quadre és un personatge, amb vida pròpia, amb el que tinc un diàleg, i un estat d’ànim diferent.
Com un personatge?
Sí, jo els dic personatges. Mira, a vegades agafo una planta, la canvio de lloc, me la miro, la moc mig metre més enllà, me la torno a mirar i al final dic aquí es queda. Però ho ha triat ella.
Els quadres fan igual?
Sí. La intuïció funciona de tal manera que al final el mateix personatge et diu prou! no m’emprenyis més. Vol dir que ja està acabat.
La seva obra pictòrica és allò que per altres és un àlbum de fotos de tota una vida?
Més que un àlbum de fotos, és com un diari personal perquè cada quadre és una època i una emoció.
Una memòria?
No, un record. La memòria és una fitxa, una fotocòpia. El record es la olor, trepitjar l’herba fresca, l’emoció. Cada quadre és un record.
Per exemple?
Si en un moment de soledat t’abraces amb algú, allò és el màxim. En canvi una foto d´aquella abraçada no t’emociona. Tota la meva obra està feta de records.
Ser rellotger ajudava?
Doncs sí, però no me n´he adonat fins ara que ha passat molt de temps. Havia de treballar en cada quadre 10 minuts per aquí, 20 per allà, cinc minuts abans de dinar. Però gràcies a tenir una altra feina no em vaig encaparrar mai massa amb la pintura com els va passar altres.
El tracta be la vida?
Sí perquè ara mateix estic passant una època bona. He estat malalt però ara em trobo be mentalment. No faig res que no m’agradi: ni viatjar, ni voltar. Els matins a l’estudi per fer poc o res i a les tardes al pati de casa a mirar les bestioles que ja som amics. Ja conec cada ocell. No em cal res més.
I a la nit?
La nit no m’agrada gens! Dormo poc i amb aquesta calor encara menys. Només espero a les 6 del matí que surti el sol. Quan surt dic buf, per fi, un dia més. Jo la nit la faria desaparèixer!
Qualsevol nit pot sortir el sol

LA FELICITAT ALS 84

Dues coses el fan especialment feliç en aquesta etapa de la vida: els seus nets (en té set) i els animals.
A casa dóna menjar els ocells que venen a beure a la bassa, els observa, s’hi passa hores.
A l’estudi del carrer Borgunyó té un petit estany també amb peixos. Quan aconsegueix agafar-ne un amb la mà i fer-lo saltar riu d’alegria com un nen.

IMG_3075

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.