MANEL GILI, EMMARCADOR : «El nostre estil és atrevirnos amb tot»

Artistes, museus, comissaris i propietars d’art de tot Catalunya tenen per costum venir a un dels carrers més petits de Sabadell, el de la Borriana, per emmarcar els seus quadres.
De tota la feina que fa l’emmarcador Manel Gili Martínez, 66, el 80% marxa de Sabadell, la major part cap a museus de Barcelona com el Macba, Caixa Forum, La Virreina, el Picasso o Fundacio Tàpies i moltes galeries de Barcelona.

Per què el venen a buscar?
M’adapto a allò que em demanen. Hi va haver un moment en què el sector del marc era standard tot igual per tothom. Era més ràpid però de menys qualitat.
No hi veu caure?
Nosaltres vem optar per seguir sent artesans de l’ofici i adaptar-nos a qualsevol cosa que ens demanin.
Sobreviu perque s’ha adaptat?
Sí perquè fem de tot: marcs, peanes, metacrilats, vitrines, talles, posem or fi… mira (mostra un marc) això és or blanc. I no es fàcil de posar, són una serie de capes, una tècnica… però hi ha qui ho pot pagar, i li fem.
Us demanen coses rares?
Ja ho crec! I sort en tenim.
Diu que sí a tot?
Ho intentem. És el nostre estil, atrevir-nos sempre amb tot.
No noteu la crisi?
Tenim la mateixa feina, però guanyem menys diners
El marc forma part de l’obra?
Evidentment no. Això ho deia el filòsof Jaques Derrida. Es preguntava és el marc la continuació de l’obra?
I precisament vostè diu que  no.
És que no ho és. Màxim és un complement. Quan jo vaig a un museu de Londres, Paris o Roma els marcs els veig perquè sóc de l’ofici. Pero el que em miro es la pintura.
Un bon  marc, millora l’obra?
No. Mai. Pot fer-li competència, destorbar-la, pero mai millorar-la. El marc es secundari, hem de ser humils. Nosaltres no som artistes, som artesans.
Gaudiu de la feina?
La sort que tenim és que fem el que ens agrada i el client ens ho accepta.
Com es tria el millor marc per cada tela?
Va a èpoques. Abans es portaven els marcs més espectaculars. Ara tot és d’una línia molt discreta.
Fins i tot s’exposa sense marc.
Ja ho crec. En Tàpies ho fa. I en Barceló. És una opció ben legítima. Per què no?
El marc no és imprescindible?
No. Som un simple complement.
A vegades hi ha més passepartout que obra original.
Hi ha obres que demanen aire i els hi has de donar. Estan tan comprimides que han de respirar.
Existeix la proporcio áurea?
En el meu cas es més instintiu. Després de tants any ja dec tenir la visió deformada i de seguida veus el que queda bé i el que no.
Qué es un mal marc?
Ho veus de seguida, dius uf! aquest no, de cap manera. A vegades ofega la pintura, a vegades la comprimeix.
Passa sovint?
Sí, a Espanya en general s’emmarca molt malament. A Suïssa, en canvi, s’emmarca molt bé. A mi m’ha ajudat molt treballar a museus. És on veig com emmarquen professionals d’altres països.
El mercat de l’art s’ha tornat boig?
No. Som nosaltres els consumidors de l’art que ens molesta el que és diferent i no fem l’esforç per entrar en aquella obra.
Hi ha obra molt difícil.
Però l’artista no s’ha tornat boig. Ni ens intenta enganyar, com es pensa molta gent. Per ell tot allò és una cosa molt seriosa, ell és honest.
Aquí teniu galeria.
I ve gent de Barcelona i tot per veure el que hi tenim exposat. Més que de Sabadell.
Milionaris com Bárcenas compren art per especular. Això distorsiona el mercat?
Potser s’equivoquen. Ningú els pot assegurar que aquell quadre valdrá deu vegades més en cinc anys.
Ha emmarcat grans firmes?
Sí. He emmarcat Picassos, Miró, Tàpies, Antonio Lopez… però l’anècdota va ser el Pollock.
Per què?
Venia de Nova York, el va portar fins aquí un «correu», és a dir una persona responsable que no me’l deixava tocar. El vaig haver d’emmarcar sense tocar-lo!
Com emmarcaria el Taj Mahal?
Ostres (riu) Es tan bonic que jo no li posaria res. Hi ha coses amb les quals no pots competir.
FUTBOLISTA
De jove va ser futbolista, professió de la que va viure uns anys. Va jugar alguns partits a 1a Divisió i molts a 2a i 3a amb equips com el Barça, l’Europa, el Lleida i el Granollers.
El 1968 es fundava la botiga de marcs SIS al  6 de la Borriana i un any més tard ell s´afegia a la societat. Des de fa 25 anys la dirigeix en solitari tot i comptar amb un equip humà de sòlids artesans al darrere del que se sent ben orgullós.