PEP MOLINS museu d’atletisme : «Els atletes d’abans, avui batrien molts récords»

Victor Colomer — Mon, 20 May 2013 22:00:13 +0000

Al’altell d’Esports Molins, (Rambla, 111), hi ha un tresor amagat ben desconegut: tot un museu d’atletisme.
L’actual president de la JAS amb palmarès esportiu espectacular, càrrecs federatius i amb tota una vida al darrera de treball incansable per l’atletisme i per la ciutat, Pep Molins Montes, 80, porta 60 anys recollint material i conservant-lo a casa seva.
Com porta que les pistes d’atletisme es diguin Josep Molins?
Ah! Es deurien pensar que em moriria (riu). He d’agrair-ho als que ho han fet, però jo segueixo traient i posant tanques cada nit i, si es necessari, escombrant.
No para de treballar. Cansa només de mirar-lo.
Sempre he sigut molt pencón. Si no tinc feina me la busco perquè el dia que pari s’haurà acabat el Pep.
Allò de «la vida és un bicicleta i, si deixes de pedalar, caus»?
Exacte. I jo encara hi vaig en bicicleta, eh? Cada dimecres sortim amb una colla d’amics de la meva edat nevi o plogui. I també corro una mica amb la meva dona.
Ara mateix som en el futur museu de l’atletisme espanyol?
No. Com a molt en el futur museu de la JAS. Jo vull que tot això algun dia s’exposi a un espai de les Pistes d’Atletisme o de la Pista Coberta.
Tot ho ha anat recuperant peça a peça?
Sí, aquella tanca té 40 anys. Si s’hagués quedat a baix, un dia hauria anat a parar a un contenidor. I com això tot.
La peça més antiga?
Aquí tinc sabatilles de claus dels anys 20 i coses de les Olimpiades de Berlin de 1936. Mira, aquesta «pèrtiga» de canya de bambú té més de 60 anys.
D’on la tret?
De casualitat vaig trobar una senyora que la feia servir per netejar els vidres alts de Can Colapi. Els hi vaig comprar.
Els saltadors de perxa saltaven amb canya de bambú?
Ja ho crec. I l’embolicaven amb esparadrap. I no es flexionaven tant com les d’ara de fibra de vidre. Era tot múscul allò. Imagina’t la força que havien de fer.
Més que els saltadors d’avui?
I tant! Els atletes d’abans, avui batrien records. Tu saps el que era córrer amb pista de cendra? Però si allò era com córrer en una platja! Si el Jesse Owens corrés avui en tartan, els guanyaria a tots!
Quantes peces tenim aquí?
No ho sé. Només en fotos un miler. Retalls de premsa incalculables. Peces d’atletisme… ni idea. Encara no he acabat de classificar-ho tot.
La col·lecció segueix creixent?
És clar. La meva dona diu que, quan em mori, m’ho llençarà tot (riu). Mira això (agafa un pes de llançament). Ferro colat! Tinc tota l’evolució de pesos fins ara.
I el que té a la mà (foto)?
Un disc de fusta. També els tinc tots. I aquí pals de relleus, comptadors de voltes, cronòmetres de totes les èpoques, cintes mètriques, martells, javelines, llistons de salts d’alçada… tinc de tot aquí!
Tot de Sabadell?
Quasi perquè jo sempre he tingut bones relacions amb tots els polítics. El màxim imputat de tràfic d’influències hauria de ser jo (riu).
Què vol dir?
Que quan he pogut sempre he fet favors a tots els alcaldes. I ells me’ls han fet a mi, clar.
Sense excepció?
Cap excepció, Des del Marcet fins el Sánchez. Gràcies a l’alcalde Burrull vam tenir una de les primeres pistes de cendra d’Espanya i gràcies a l’alcalde Bustos la pista coberta que volia tothom a tot Espanya. El Llonch, el Farrés… tots.
I regidors d’Esports?
Encara més. Des del mateix Burrull quan era regidor, passant pel Juanito Casablancas, el Ribas, el Ginés Fernàndez, el Piedrafita, l’Ayuso, amb tots ens hem entès sempre. Són els que manen home!
Però vostè és d’esquerres o de dretes?
No ho sé ni jo el que sóc. Em sembla que no sóc gaire de res. Però amb aquestes persones, que són de tots els colors, mai no he tingut cap problema.
Els problemes els hi soluciona vostè.
No he volgut entrar mai en batalles ni crítiques. El primer és la feina.
Clar i català

L´HOME COMPLET

Professionalment ha donat classes d’Educació Física a escoles i instituts de Sabadell durant 40 anys, ha estat funcionari de la Diputació i botiguer.
El seu historial esportiu acumula récords d’Espanya de 1959 a 1965 en relleus, 3.000 i 5.000 metres a més de 6è del món de Cross i 5è del món a la Sant Silvestre de Brasil, entre altres.
Com atleta ha participat als Jocs de Roma’60 i com entrenadors als de Mont-real’76. Avui encara entrena nens cada vespre fins a quarts de 10 a les pistes que porten el seu nom.

MIGUEL ANGEL BLANCA, YOUR LOST MEMORIES : «M’agrada pensar que el ‘home-movie’ és un gènere cinematogràfic»

Victor Colomer — Fri, 17 May 2013 22:00:53 +0000

El cineasta i músic de la Creu Alta, resident a Barcelona des dels 21 anys i copropietari de la productora Boogaloo, Miguel Angel Blanca Pachón, 30, va presentar ahir a la botiga de la Rambla, La Mirada, el documental ficcionat Your Lost Memories sobre l’oficina virtual que ell ha creat en la vida real per recuperar pel·lícules familiars perdudes.
¿Cineasta o músic?
Una mica de tot, però em guanyo la vida com a guionista. Aviat s’estrenarà la nostra pel·lícula Somos gente honrada.
I ahir es va estrenar a La Mirada de Sabadell Your lost memories.
És un documental de ficció sobre el nostre projecte real Your Lost Memories.
Trobeu pel·lícules familiars en Super-8 abandonades, les digitalitzeu i les pengeu a internet perquè la gent les identifiqui I recuperi. Tot per amor a l’art?
No és que sigui una obra de caritat. Però sí que el nostre objectiu és que la gent recuperi els seus records oblidats. Són moments feliços que no poden quedar oblidats.
Ja teniu un centenar de bobines en format 8 i Super-8. D’on les traieu?
Les primeres les vaig comprar al mercat de brocanteurs de Sabadell dels diumenges. De fet, una de les famílies que ha recuperat la seva pel·lícula és de Sant Quirze.
I ara?
Ara en tenim moltes dels Encants de Barcelona, però ens arriben de tot arreu: Mèxic, Brasil, Frankfurt…
Al CCCB hi ha una bústia per recollir-ne.
Sí. Els agrada molt el projecte i ens han volgut apadrinar.
I a més oferiu aquest material en arxiu lliure.
Així és. Vam començar fent remix audiovisuals amb aquestes pel·lícules familiars, però ara també oferim tot aquest material als artistes o muntadors que vulguin fer-ne un vídeo-clip o altres peces.
Casaments, nens tirant-se a la piscina, nenes que ballen, adolescents que es tapen la cara, senyores amb nadons, famílies de camping…
És el home-movie. A mi m’agrada pensar que és tot un gènere cinematogràfic.
Què et fascina tant d’aquest gènere?
M’interessa molt la mirada del cineasta amateur, com filma una pel·lícula la gent que no entén de cine.
I després ho perd.
Això també em sorprèn molt. No entenc com la gent ha pogut perdre moments de felicitat o de felicitat ficcionada.
No et creus tanta felicitat?
A vegades em demano si estan fingint. Sobretot quan m’assabento que aquella parella que es va casar tant feliç, ja estan divorciats.
Potser la càmera només es treu en els moments feliços. Qui voldria immortalitzar la infelicitat?
I potser també és al revés: et poses feliç perquè l’altre ha tret la càmera.
El principal error tècnic d’un pare de família?
Zoom exagerat, desenfoc, escombrades massa ràpides… Però s’ha d’entendre: només tenien 3 minuts i volien condensar-ho tot.
El teu pare et va filmar en Super-8?
Més el meu tiet. Jo tinc moltes imatges en home-movie de la meva infància que em recorden les que ara col·leccionem.
I de tot això n’has fet una pel·lícula?
És un documental on expliquem el projecte Your Lost Memories, però ficcionat amb guió i una mica novel·lat.
El protagonista, inspirat en tu, perd la memòria i s’apropia de la memòria de pel·lícules familiars.
Exacte. Viu obsessionat pels records d’altres persones i acaba pensant que són els seus records.
Buidar el cervell i re-començar de zero podria ser apassionant.
No tant. Saber que abans has tingut vivències i no recordar-les, ha de ser frustrant. El personatge té necessitat de posar en ordre la seva memòria.
Sense passat no podem tenir present?
És la pregunta que ens plantegem a la peli. Sense referents antics, difícilment pots tirar endavant. No tens on agafar-te.
No future

MANOS DE TOPO

Nascut i criat al carrer Major, de molt jove ja es movia en els ambients musicals més heavies i independents de la ciutat.
Juntament amb Alejandro Marzoa, el 2003 va fundar el grup indie-pop Manos de Topo als bucs d’assaig de Ca L’Estruch. Avui la seva personalíssima manera de cantar amb veu «ploranera» (paròdia de cançó romàntica), és sintonia a la sèrie de TV3, Arròs Covat.
Ara és també baixista a Salvaje Montoya, grup vinculat a la productora d’espectacles La Llançadora de la botiga La Mirada.

TAOUFIK MAKHLOUFI, ORO OLÍMPICO : «Correr es mental»

Victor Colomer — Wed, 15 May 2013 22:00:20 +0000

El ganador de la medalla de oro en los 1.500 metros de los Juegos Olímpicos de Londres 2012 con un tiempo de 3’34’08, el argelino Taoufik Makhloufi, 25, entrena en Sabadell desde el 5 de abril.
Vive con otros atletas africanos en el Hotel Arrahona donde tuvo lugar ayer esta entrevista.
¿Qué hace un oro olímpico argelino entrenando en Sabadell?
Nos habló de Sabadell el atleta Miguel Quesada y hemos venido.
¿De qué conocéis a Quesada?
Estaba en Etiopía donde entrenábamos carreras de altitud. Pero queríamos entrenar a nivel del mar y él nos dijo que aquí había llano, montaña, una pista cubierta… hemos venido y nos hemos quedado.
Usted y unos cuantos más.
Sí, estamos entrenando en Sabadell atletas de varios países. Todos los que lleva mi coach Jama Aden, que es el entrenador nacional de Qatar.
¿No preferís Barcelona?
No, no. Aquí estamos más tranquilos. La gente es muy amable y tenemos el Ripoll, las Pistas de Atletismo de la JAS, el gimnasio de Barberà y la montaña de Collserola.
¿Hasta cuándo?
Hasta el campeonato del mundo de atletismo que empieza el 10 de agosto en Moscú.
¿Entrenas cada día?
Siete días a la semana. A veces libramos algún viernes por la tarde. No tenemos tiempo libre ni para hacer turismo. Mi vida se reduce a comer, dormir y entrenar.
Vaya aburrimiento.
En absoluto. Cuando acabas de entrenar estás tan cansado que sólo tienes ganas de descansar.
¿Tan duro entrenas?
Mucho. A veces lloro de tanto sufrir.
¿Qué cambia un oro olímpico en la vida de uno?
Todo. Más esponsors, más dinero, más fama…
¿Más novias?
No (ríe con timidez). Eso no cambia. Pero en Argelia me conoce todo el mundo porque fui el único oro argelino de Londres 2012.
¿Eres más feliz?
Por supuesto. Hacer algo por tu país produce una gran satisfacción.
¿Te nacionalizarías en otro país si pagaran bien?
Nunca (ríe). Sería una traición.
En Londres quisieron descalificarle de la final de 1.500 por haber abandonado en la de 800.
Así es, se movilizaron hasta los ministros de mi país. Al final los médicos olímpicos reconocieron que realmente tenía una tirantez en la rodilla izquierda y que no abandoné por gusto.
Sin embargo el día siguiente se proclamaba campeón de los 1.500.
La rodilla dejó de dolerme (se encoge de hombros) ¡Es cierto!
¿Los keniatas ya no son los reyes del 1.500?
Kenia tiene grandes atletas en esta distancia, pero siempre ha habido de todo: keniatas, etíopes, marroquís, argelinos…
¿El segundo oro costará más?
Seguro. Ahora tengo la presión de todo un país detrás mío. Y eso se nota mucho. Es más difícil mantenerse en la élite que ganar el primer oro.
¿Qué le dices a tu cerebro, en plena carrera, cuando te invita a frenar el ritmo?
Eso pasa en los entrenos, pero no en competición. Yo en Londres salí dispuesto a ganar a cualquier precio. No me conformaba con cualquier medalla. Sólo quería el oro.
¿Basta con quererlo?
Correr es mental.
¿Y vivir?
También. Yo siempre decía que a los 24 años tendría un buen coche y así pasó. A los 24 la casa Volkswagen me regaló un Sovac.
¿Así de fácil?
¡Sí! Sólo hay que desearlo. De joven sólo deseaba que el mundo me conociera y fíjate donde estoy.
¿Estamos hablando del poder de la mente?
Sí y el atletismo es una prueba. Cada obstáculo que surge tienes que sortearlo. Sabes que luchando mucho puedes conseguirlo. Y lo consigues.
¿És más importante la mente que las piernas?
Claro. Primero la mente, luego el corazón y sólo al final las piernas. La gente se reía de mi cuando les decía que iba a ser campeón del mundo. Pero no les hacía caso. Nadie me conoce mejor que yo.
Suerte en Moscú

…Y CORRER ES GRATIS

La entrevista fue en inglés porque «el francés en Argelia solo se habla en las grandes ciudades».
Él es de una pequeña ciudad agrícola del sur, Souk Ahras, hijo de un militar retirado y tiene un hermano y cinco hermanas.
«En Argelia sólo se puede ser futbolista o corredor. Yo elegí correr porque era gratis y a los 14 años empecé a ganar carreras, primero en mi pueblo, luego en la región y al final en Argelia», dice un Makhloufi en chancletas en pleno salón del Arrahona.

NOEMÍ ENRIQUE, K-POP (POP COREANO) : «Si te fijas en la moda asiática, siempre vas por delante»

Victor Colomer — Tue, 14 May 2013 10:25:23 +0000

El stand de mayor afluencia de público en el Expotaku de este fin de semana en Fira Sabadell no tenía nada que ver con Japón. Era el de la asociación Han-A, que difunde en España el K-Pop, o pop coreano y, por extensión, toda la cultura del país.
Su presidenta es la estudiante de filosofía con vocación de criminóloga de los Mossos, la vecina de Rubí, Noemí Enrique Campoy, 22.
¿Hay vida más allá de Gangam Style?
Por favor. Reconozco que ha sido un boom mundial, pero el pop coreano es mucho más que Gangam Style.
¿No te gusta Psy?
No me molesta. Le conocía como rapero por las televisones coreanas. Pero el rap no me interesó nunca y lo que hace ahora tampoco.
Pues ha puesto Corea en el mapamundi musical.
Eso sí, pero hay grupos coreanos mucho más interesantes.
¿Qué hace un stand coreano en una feria japonesa?
Que más querríamos que tener nuestra propia feria. Pero en España somos todavía muy poquitos.
¿De qué te viene esa pasión por Corea?
De un profesor de tae-kwondo que tuve de niña en el gimnasio Dalma-Kin de Rubí. Nos enseñaba palabras y números en coreano, nos hablaba de su país, descubrí su música y…
…y te rendiste a ella.
Sí porque de pequeña me gustaban las bandas de chicos como Back Street Boys o de chicas como Spice Girls. Y en Occidente, aparte de One Direction, sólo hay solistas.
¿Eso que suena es K-Pop?
Sí. Ahora mismo hay actuación. Son Heart Beat, unos chicos catalanes y chinos que imitan a Exo, mi grupo favorito. El pop coreano interesa mucho aquí.
¿Vamos a verlo?
Vamos. Fíjate como chilla el público. ¡Las vuelven locas! (ríe).
¿Es un coreano más sexy que un japonés?
Hay hombres atractivos en todas las razas.
¿Te siguen gustando los grupos?
Sí, pero cada vez me interesa más la moda coreana que es pionera en el mundo.
Explícame eso.
Las nuevas tendencias coreanas pasan a EEUU y luego a Europa. Si te fijas en la moda asiática siempre vas por delante.
¿Qué se lleva ahora mismo en Corea?
El pintalabios tinte. Te tiñe los labios por dentro y parece que tengas los labios más pequeños. O la BB Cream, una crema para el cutis que en España ya comercializa Skin-79 que oculta granos y te protege del sol.
¿Todo cosmética?
No. También están muy de moda las bambas con plataforma y las lentillas que te agranda el iris. Yo las llevo ¿no me lo notas?
Pues ahora que lo dices…
Llegarán aquí dentro de unos años. Mientras tanto tienes que comprarlo por internet. Como los CDs que sólo se encuentran en España desde un año.
¿El pop japonés no te tira?

No. O es demasiado dulce y mono o demasiado gótico. En general lo japonés no lo entiendo mucho.
¿Por ejemplo?
Pues estas lentillas, ellos las han copiado pero en mucho más grande y ya queda feo. Las niñas Gyaru japonesas llevan un maquillaje muy recargado. Todo lo exageran.
¿En todos los países hay esta fiebre coreana?
Mucho más. Aquí somos poquitos, pero en Sudamérica el movimiento es enorme. Hay grupos de fans de un solo grupo con 600 socias.
¿Qué es la moda Ulzzang?
Viene de Ul (cara) y Zang (mejor). Son concursos de guapura (ríe). Sí, sí los coreanos son bastante narcisistas.
¿Es el pop coreano, como el manga japonés, puerta de entrada a toda una cultura?
Exacto. El 90% de los fans de Corea entramos por la música y luego descubrimos toda una cultura.
¿Por ejemplo?
La cocina. En Barcelona hay seis restaurantes buenísimos. Y el cómic Manhwa coreano. Y las leyendas y los juegos y…
No todo es Daewo i Samsung

NO SÓLO MUSICA

Preside la única asociación que difunde la cultura coreana en España, Han-a, fundada hace un año. Tienen delegaciones en Madrid, Valencia y Andalucía, pero con apenas seis personas en cada junta.
«Queremos demostrar que en Corea no todo es música. También la gastronomía es interesante y la literatura excelente aunque sea tan difícil encontrar libros coreanos». Aunque creada en catalunya, es el Centro Cultural Coreano de Madrid quien les ayuda en los eventos.

DAVID GASPAR, OTAKU : «En el fondo los japoneses son muy normales»

Victor Colomer — Fri, 10 May 2013 22:00:00 +0000

Fira Sabadell se va a llenar este fin de semana de monstruos, niñas encantadoras, guerreros armados hasta los dientes, animales misteriosos, niños con poderes, demonios mágicos, mucho infantilismo y también material «para adultos». Es el mundo de los otakus, los apasionados de la cultura japonesa.
El zaragozano residente en Cambrils, David Gaspar Azparren, 31, asesor en marketing y publicidad en promociones de la Costa Dorada, es el director de la gira Expotaku por seis ciudades españolas.
¿La culpa de todo la tiene Heidi?
Heidi fue la primera, pero el auténtico otakismo español empezó con Mazinger-Z.
¿También en su caso?
No. Lo mío empezó la noche de navidad d 1992, a mis 10 años. Un amigo me enseñó a jugar a Streetfighter II con la Supernintendo que acababa de salir, me puso las películas Akira y Ninjas Kroll y… me emocioné.
¿Enganchado para siempre?
Pues sí, he pasado por todas las etapas, coleccionista, disfraces de «cosplay», «gamer» de videojuegos, aficionado al pop japonés… Sólo en España somos más de medio millón de otakus.
Y ahora organiza eventos como éste en Sabadell.
Organizo giras por A Coruña, Zaragoza, Almería, Tarragona y Gijón. A Sabadell venimos ya por tercera vez y nos gusta por estar alejada de la excesiva oferta de Barcelona y porque vienen más de 2.300 personas.
¿Habla japonés?
Lo escribo, lo leo y lo comprendo un poco, pero me falta mucho vocabulario. Otros otakus sí han acabado como traductores o incluso están trabajando en Japón.
Oliver i Benji ya visten arlequinado.
Lo sé. Vinimos una serie de otakus a la Creu Alta para verles a él y a su autor Yoichi Takahashi
¿En serio van a venir a Sabadell los dobladores al catalán de Bola de Drac?
Efectivamente. Joan Sanz y Marc Zanni presentarán su libro. El doblaje catalán siempre tuvo mucha más pasión que el castellano de Bola de Dragón.
Empiezas por Bola de Drac y…
…y te acabas enamorando de la cultura japonesa al completo, su historia, su gastronomía, su tradición…
¿Japón es otro planeta?
Son muy diferentes a nosotros, sí. Pero sólo porque tardaron mucho a abrirse a Occidente. Hasta fines del siglo XIX vivieron cerrados al mundo.
¿Y por eso van a acariciar gatos a locales especiales?
Eso lo hacen porque viven de alquiler, no pueden tener mascota en casa y necesitan el contacto con animales de compañía.
¿Y las máquinas expendedoras de bragas usadas para ser olidas por caballeros?
Puro fetichismo. Desde aquí cuesta entenderlo, pero no hay más.
Tan infantiles por un lado y tan retorcidos por el otro.
Ni infantiles ni retorcidos. Entre 120 millones de personas hay de todo, los más abiertos y los más cerrados. Pero la mayoría son muy normales. En el fondo son como nosotros y eso se aprende leyendo manga.
¿Qué hemos de aprender de ellos?
Su educación extrema, su respeto absoluto hacia el otro y su extraordinaria eficiencia en el trabajo.
¿Diferencias con China y Corea?
Yo he sido aficionado al K-Pop, es decir el pop coreano del que ahora hay una industria enorme y de mayor calidad que el Gangam Style. Pero en cómic…
¿…qué?
El cómic y el anime coreano y chinonunca han destacado.
Más diferencias entre un japonés y un chino.
Un japonés aceptará a un occidental en su negocio o comercio. Un chino, no.
¿Os subvenciona la embajada japonesa?
Antes nos proporcionaban exposiciones. Este año no lo hemos pedido.
Estamos terminando y aún no me ha dicho que el manga no es sexo y violencia.
¡Por favor! El manga de sexo y violencia es marginal, muy minoritario. De hecho, en Japón el manga hentai está prohibido.
Culet, culeeet!

HOY Y MAÑANA EN LA FIRA

Los disfrazados del cosplay entran gratis. Los demás pagan 5 euros por un día y 8 por los dos.
Habrá videojuegos, de los más actuales a los más retro, trivials, peluquería y maquillaje gratuito para las gyaru (tribu urbana femenina), desfiles de cosplay, gimkamas, cocina nipona, películas, concursos de karaoke, zona de ídolos musicales, taller de iniciacon al cómic de la escuela sabadellense JOSO y, por supuesto, mucho manga y mucho anime.

EDUARD BLASI, dret digital : «WhatsApp no és segur»

Victor Colomer — Wed, 08 May 2013 22:00:46 +0000

L’advocat sabadellenc especialista en Dret Digital, Eduard Blasi Casagran, 28, ha donat al Col·legi d’Advocats de Sabadell la conferència «Riscos en l’ús del WhatsApp entre advocat i client».
És membre de l’Associació Professional Espanyola de Privacitat i treballa a l’empresa de Portecció de Dades, Prodat.

Qui és WahtsApp?
Bona pregunta. No ho sap ningú.
De debò no se sap com es diuen el president, el director o els accionistes?
Jo he llegit molt sobre WhatsApp i, a dia d’avui, tret del seu cap, mai no ha transcendit qui formen l’empresa. Ha crescut en silenci.
No és sospitós tan secretisme?
Google també manté en part un gran anonimat. Busca a Google informació de Google. No la trobaràs.
Precisament ells, que fan negoci amb la informació dels demés, amaguen la seva?
Precisament perquè hi treballen. Ells que tant exigeixen llibertat d’informació són els primers en ocultar la seva. La privacitat per ells és un pilar bàsic.
On radica WhatsApp geogràficament?
Tot just fins ara no s’ha sabut que la seu és a Califòrnia, però els servidors, que és l’important, són a Virginia i Washington DC.
Que siguin a Estats Units dóna seguretat?
Al revés. Estats Units és un país molt poc segur en la protecció de dades. La UE ni tant sols el considera un país amb un nivell adequat de protecció.
Com guanya diners WhatsApp?
Ara faran pagar un dòlar l’any. Però fins ara s’ha expandit molt gràcies a ser gratuït. Normalment, però, tot el que ens diuen que és gratis genera lucre en dades personals.
Han venut les meves dades?
A mi no em consta, però, tal com diu el Wall Street Journal, les dades són el petroli del segle XXI. Per això, la majoria d’aplicacions mòbils accedeixen a més dades de les necessàries.
El senyor WhatsApp té registrat a Virginia tot el que parlem?
No. Les converses no les guarda. Però sí la teva foto, el teu nom, el teu número de mòbil i l’hora i el lloc des d’on has parlat i amb qui.
Els Mossos tenen accés a aquesta informació?
L’FBI pot tenir-lo si està relacionada amb investigacions criminals. Els Mossos difícilment.
Quins són els riscos de WhatsApp per l’usuari?
Jo recomano que mai no s’utilitzi professionalment perquè WhatsApp incompleix moltes mesures de seguretat.
Per exemple?
Si jo envio informació confidencial d’un client, pot ser interceptada per tercers que en podrien fer un mal ús i el client em podria denunciar.
Interceptar com?
Hi ha programes molt senzills, que permeten a qualsevol rastrejar les converses perquè WhatsApp no encripta res.
Riscos en l’àmbit personal?
L’ús personal queda exent de la Llei de Protecció de Dades.
Personalment doncs, podem dir el que vulguem?
Depèn de la importància que cadascú doni a la seva privacitat. Jo, ni en missatges personals no hi poso informació íntima, de salut ni financera. Protegeixo la meva intimitat.
Més riscos.
Algú pot tenir el teu número de mòbil, sense tu saber-ho, i veure la teva foto i el teu estat. No hi ha privacitat. Per això tantes persones ja s’han passat a altres serveis de missatgeria com Line.
És Line més segur i més privat?
Tampoc. Line pot trucar als números de la nostra agenda sense el nostre coneixement.
Què han dit de WhatsApp les agències de protecció de dades de Canadà i Holanda?
Han fet un dictamen amb totes les deficiències que convé subsanar.
És fàcil suplantar identitats en WhatsApp?
Massa fàcil.
El principal error d’usuari?
Fer el clic equivocat i enviar, per error, crítiques a una persona, precisament a aquella persona. I WahtsApp no et permet fer marxa enrera.
A internet tot queda?
Intentar eliminar una cosa d’internet és com intentar eliminar un tatuatge. Sempre deixa rastre.
El menor és el més perjudicat?
Nosaltres fem xerrades a escoles. Però jo crec que la privacitat hauria de ser assignatura obligatòria.
Classes de Facebook? Mola!

IDENTIFICACIÓ BIOMÈTRICA

S óc usuari de WhatsApp, però només en temes personals. El Facebook ja quasi no el faig servir mai i Twitter em va molt bé per contactar amb altres advocats», explica Blasi.
És un home tan connectat que cada dia llegeix una hora sobre noves tecnologies, xarxes o aplicacions. «No vull que el client sàpiga més que jo», diu.
Ara l’interessen les noves tècniques d’identificació biomètriques. La manera de caminar, per exemple, és tan única en cada persona com l’iris o l’emprenta digital.

ENRIQUE TURPIN, CEDÈFIL : «Estimes les coses quan les comprens»

Victor Colomer — Mon, 06 May 2013 22:00:34 +0000

El filòleg sabadellenc, professor a l’Escola la Salut (ex-Maristes) i crític de jazz a La Vanguardia i altres publicacions, Enrique Turpin Avilés, 42, ha inaugurat a la Llar del Llibre l’exposició Ceedeephilia, el arte del packaging musical contemporáneo, on exhibex una petita part de la seva col·lecció de 300 packs de luxe de CDs.
«El CD ha mort, visca el CD»?
Una mica sí. L’Spotify, el YouTube i les descàrregues il·legals, certament, han matat el CD. Una llàstima.
I per tant moment d’homenatges in memoriam?
Jo faig un homenatge a les coses ben fetes. Quan un embalatge de CD està ben pensat artísticament, esdevé una peça memorable.
El vinil ha creat una legió d’apassionats nostàlgics que l’estimen i reivindiquen. Serà capaç el CD de despertar tanta memorabília o vostè es l’únic cedèfil?
Jo sóc un enamorat de la música i, sobretot, de la bellesa en general ja siguin llibres, objectes o discos. I alguns CDs estan pensats per il·lusionar.
Aconseguirà el CD esdevenir un producte tan mític com el vinil?
Sí, segur. Portem amb ell des de 1982 i trenta anys amb un objecte deixen pòsit.
Però la seva reproducció és freda.
I falsa. La reproducció analògica sempre serà millor que la digital que és una simple aproximació numèrica.
No li agraden els vinils?
I tant! En tinc més de 5.000 a casa i encara me’n compro. L’últim un de Depeche Mode que per cert ja va amb un codi per si vols descarregar-te’l gratis en digital. El valor del digital ja és patètic.
Fins i tot el cassette és recorda amb més ‘carinyo’.
La cinta de cassette la rebobinaves donant-li voltes amb el teu boli BIC. I la podies gravar amb la teva música i era única i especial. La feies teva. El CD en canvi és més fred, sí.
La funda de luxe del CD és només un reclam comercial?
És molt més. Sovint la caixa està dissenyada pel propi músic i el seu contingut ajuda a entendre l’obra musical.
A un bon preu.
No és tan car. Acabo de comprar l’edició de luxe d’Atom for Peace del cantant de Radiohead, Thom Yorke, i només costa 3 euros més que la peça bàsica.
Compra més per l’embolcall que pel farcit?
No. Si la música no m’agrada, no compro un CD per més bonic que sigui l’embolcall. El Vertigo d’U2 per exemple té un envoltori preciós, però, a mi, l’actual música d’U2 ja no em diu res. I no l´he comprat.
Tot per internet?
Res per internet. Si no toco, no compro. La majoria de peces les he adquirit al Gong de Sabadell.
Si la caixa és bonica, la música li agrada més?
Sí perquè tens més informació sobre l’autor i les seves intencions. Comprens l’univers de l’artista i estimes les coses quan les comprens.
És vostè el descobridor de l’encant d’aquest packaging?
Jo no conec cap altre col·leccionista. Però els premis Grammy tenen la categoria Packaging i donen premis cada any.
N’ha editat un catàleg de luxe (foto).
Perquè hi ha molt poc llibre editat. Revisió de vinils els que vulguis. Però jo apenes conec tres llibres sobre CDs.
Potser el CD no ha sabut crear un estil propi de caràtules?
Sí. Hi ha artistes exclusius de CDs. Per exemple els CDs del saxofonista nordamericà John Zorn no s’entenen sense la feina de la seva dissenyadora.
O sia que és un art?
Ja ho crec. Al dissenyador de CDs de Talking Heads, Brian Eno i David Byrne, el gran Stefan Sagmeister, li han donat premis per tot arreu. La part visual dels CDs és tot un impacte emocional.
La nineta dels seus ulls?
No sé… (dubta) me’ls estimo tots. Potser l’Spiritualized. És una escultura en negatiu en plàstic blanc que em va costar molt d’aconseguir. O aquest acordió (foto) amb tangos.
La peça somiada?
Un CD de música electrònica de Red Snaper amb tots els crèdits en tela. Per aquesta peça seria capaç de trencar amb els meus principis i entrar a internet i tot.
«Do I contradict myself? Very well i contradict myself» (Walt Whitman)

LA FEINA BEN FETA NO TÉ FRONTERES

El catàleg ha estat finançat per 24 botiges de Sabadell que ell admira per la feina ben feta i pel tracte personal i molt professional que sempre ha rebut d’ells.
«Tots creuen en el seu producte i l’estimen, diu Turpin, i tots donen un valor extra a allò que venen. Pert això els he demanat un petit finançament de 100 euros i tots m’han comprès i me l’han donat».

ROSA M. GIL MARE DE 15 : «Com més coses poses al cor més n’hi caben»

Victor Colomer — Fri, 03 May 2013 22:00:53 +0000

La sabadellenca casada amb Joan Prats, Rosa Maria Gil Deu, 69, celebra demà el Dia de la Mare amb l’orgull d’haver portat a aquest món quinze criatures, tots elles, avui, homes i dones de profit entre 49 i 25 anys.
Val la pena estar embarassada 11’25 anys de la seva vida?
I tant. La maternitat és el més bonic que hi ha. Ho tornaria a fer. N’estic molt orgullosa.
«Els que Déu vulgui»?
Nosaltres som creients, però això no te gaire a veure. El més important és que t’estimes.
I ser de l’Opus?
Això sí que no té res a veure. Quan ens vem fer de l’Opus ja teníem set fills.
No se’n penedeix gens?
Gens. Hi ha hagut dificultats i moments de lluita. Però hem tingut moltes més alegries.
Els fills són una benedicció o una càrrega?
Les dues coses, però el balanç és molt positiu. Per mi la família és el més maco que hi ha. I quan els veus a ells que fan tanta pinya, com es recolzen els uns als altres i que s’estimen tant…
…què?
Que et dóna molta satisfacció. Quan et fas gran veus que el que compta a la vida és la família. Vaja, almenys jo ho veig així.
Per Nadal us trobeu tots?
Per Sant Esteve. Lloguem un local, cadascú porta alguna cosa i allà dinem, fem el Tió, els nens diuen el vers, juguem al quinto i cantem.
Sou una família musical?
Ens agrada molt cantar. El meu marit sempre agafa la guitarra i de seguida ens posem a cantar tots.
Quan diu tots vol dir…?
Seixanta persones. Entre els 15 fills, 34 néts, gendres i nores som 60. Ara, el 8 de maig, ens tornarem a trobar per les Noces d’Or.
Per tenir tants fills s’ha de disposar de recursos econòmics?
No cregui. Mai no ens en han sobrat. Hi ha hagut moments difícils. El meu marit tenia una filatura, va anar malament i… però jo he confiat sempre en la providència divina i vam tirar la família endavant com vam poder.
Com vau poder?
Doncs aportant cadascú el seu gra de sorra. Durant uns anys vam anar bastant estrets, però els fills més grans van ajudar molt.
També vau renunciar a molt?
Sí, però això és educatiu. Costa dir-los que no, però així saben el que costa el diner i el treball. I he de dir que sempre ho han entès.
Tenia ajuda?
Durant una època vam tenir una senyora de servei que venia al matí i marxava a la tarda. Però la major part del temps he estat jo sola amb l’ajuda dels nens. Una anava a buscar el pa, l’altra preparava l’esmorzar…
Alguns jersei ha passat per tots?
Tant com això no, però la roba se l’han passat molt els uns als altres.
Casa seva havia de ser una disbauxa.
Doncs no. Hi havia bastant ordre.
De tant en tant queia algun bolet?
Molt pocs.
Amb 15 fills, l’amor de mare es divideix per 15 o es multiplica per 15?
Jo crec que al cor, com més coses hi poses, més n’hi caben.
Mai no ha hagut de deixar de banda un fill per cuidar-ne un altre?
A vegades penses ai que potser a aquest no li faig prou cas. Però de seguida veus que allà on tu no arribes, arriben els seus germans.
M’ho explica?
Miri, un dia n’hi havia una que estava una mica trista perquè ho havia deixat amb el nòvio i plorava i plorava. Doncs les seves germanes li posaven música i li feien tant costat que va dir: «És que en aquesta casa no es pot ni plorar!» (riu). Hi ha molt d’amor en una família gran.
Si avui es tornés casar en tornaria a tenir 15?
Sí. Ara mateix les dues úniques coses que me n’enorgulleixo és d’haver-me casat amb el meu marit i d’haver tingut 15 fills.
Ho recomana a tothom?
No. Jo no recomano res a ningú. La vida ens porta a cada un per un camí diferent. Que cadascú faci el que cregui més convenient.
Ells segueixen la seva filosofia?
El que en té més en té sis. Els altres en tres, cinc…
Felices Bodes d’Or

PASSEM LLISTA

No té cap problema per recitar ràpidament i per ordre els noms de tots els fills: «L’Agustí és el gran, el segon és diu Joan, la tercera es diu Montse, la quarta és la Magdala, el cinquè l’Arnau, a la sisena li diem Merceditas, la setena Rosa, el vuitè es diu Marc, la novena Carmina, el desè es diu Josep Maria, però li diem Tito, la número onze la Míriam, la dotze la Nona que en realitat es diu Gemma, l’altra es diu Núria, l’altre Iñaki i la petita Imma».

MIQUEL GICH, NEGACIONISTA DEL CANVI CLIMÀTIC : «Aníbal i els seus elefants ja van passar pels Alps sense gel»

Victor Colomer — Wed, 01 May 2013 22:00:10 +0000

El geòleg sabadellenc Miquel Gich Viñas, 71, que va ser professor de geodinàmica a la Universitat de Barcelona fins a la seva jubilació, no creu que s’estigui produint un canvi climàtic significatiu i, menys encara, que l’hagi provocat l’home.
Vostè és del PP?
Ni sóc del PP ni l’he votat mai. Ni tampoc estic pagat per cap petroliera ni cap multinacional m’ha finançat cap estudi.
Vol dir doncs que és un científic independent?
Així és.
I per què és negacionista?
La paraula negacionista no m’agrada gaire, però sí que penso que només estem vivint una petita variació natural.
M’ho explica millor?
En els últims 200 milions d’anys hi ha hagut moltes glaciacions probablement degudes al canvi de l’eix de la terra i la incidència de la radiació solar. La última es va acabar fa 12.000 anys. Això sí que és un canvi climàtic, però ara això no ho estem vivint.
Què estem vivint?
Per l’estudi dels sediments dels llacs, sabem que, en els últims milers d’anys, hi ha hagut petits variacions de temperatures, de clima benigne a una mica més de fred. Són canvis naturals.
Vol dir que ara mateix estem vivint una d’aquestes petites variacions naturals?
Suposem que efectivament estem vivint un petit canvi de temperatura.
Suposem-ho
No ho podem dir del cert perquè la manipulació de les estadístiques és un fet constatat a totes les branques de la ciència.
Curiós en boca d’un científic.
Segons qui paga l’estadística surten uns resultats o uns altres. Els principals són els metges i els laboratoris farmacèutics que volen vendre medicaments.
Molt be, però estem o no vivint una petita variació natural de la temperatura?
És el més possible. En els últims 2.000 anys s’han registrat variacions molt més importants que les que es donen ara. Aníbal i els seus elefants van poder creuar els Alps precisament perquè en aquell moment no hi havia gel.
Com ho sap?
Miri, el geòleg suís Wolfgang Schluchter ha estudiat l’avanç i retrocès del gel als Alps. Doncs bé, en els últims 2.000 anys ha trobat vuit avenços i retrocessos en les glaceres i alguns de 3 o 4 Kms. Avui el més gran és d’1 Km.
Vol dir que no n’hi ha per tant?
Vull dir que, en tot cas, els actuals retrocessos de les glaceres no són causats pels contaminants en l’atmosfera, és a dir per l’home. Són canvis naturals com n’hi hagut tants en la història.
La temperatura del planeta ha pujat mig grau en 50 anys.
Sí, però ara mateix l’Antàrtida ja s’està refredant.
I aquell os polar navegant damunt un glaçó diminut?
Una imatge molt bonica com la de les argiles esquerdades que n’hi ha cada any i no volen dir res.
Tot variabilitat natural?
El segle XII es va produir una pujada de temperatura general coneguda com a «òptim climàtic medieval». I entre 1600 i 1700 hi va haver la «petita edat de gel» a l’hemisferi nord. Cada hivern es gelaven el Tàmesi i els canals d’Holanda.
Inundacions, huracans, catàstrofes…
Abans també n’hi havia, però ara ens en assabentem de totes pels mitjans de comunicació: Xina, Bangla Desh, Moçambic… El catastrofisme es ven molt be en els mitjans de comunicació.
I el forat a la capa d’ozó?
S’estudia de fa tant poc temps, que no podem valorar les seves oscil·lacions. Fa 200 anys no hi havia radiòmetres.
El CO2 no escalfa el planeta?
De cada milió de molècules de l’aire, només 360 són CO2. I, a més, la temperatura depèn del vapor d´aigua, no del CO2.
Si el canvi climàtic és mentida, per què l’admet quasi tothom?
Perquè hi ha científics que en viuen. Si tu vols fer un estudi sobre les papallones a la Vall d’Aran i no et donen finançament, digues que demostraràs el canvi climàtic i veuràs com te’l donen de seguida.
Els polítics bé ho recolzen.
No fer-ho, els faria impopulars.
Una veritat incòmoda
CLIMÀTIC CAÒTIC

Saber com serà el clima d’aquí a 50 anys i predir quina temperatura farà a Girona el mes de maig de l´any 2062, com es fa, és una absoluta entelequia. Els models informàtics els pots programar com et doni la gana i el sistema del clima és el sistema del caos. No sabem tant dels temps com per poder-lo predir i menys amb tanta anticipació», diu el geòleg sabadellenc Miquel Gich.

JOAN MARTINEZ, ASSETJAMENT ESCOLAR : ÉS MOLT DUR QUE MAI NO T´HAGIN CONVIDAT NI A UNA FESTA D´ANIVERSAI

Victor Colomer — Tue, 30 Apr 2013 16:49:49 +0000

El delegat a Catalunya de l’Associació Espanyola per a la Prevenció de l’Assetjament Escolar, AEPAE, és el tècnic en telecomunicacions i professor d’arts marcials sabadellenc Joan Martínez Prieto, 38.
Si un nen arriba a casa dient que al cole el peguen, el pare li ha de dir que s’hi torni o que corri?
Si té menys de 6 anys, no hi ha diàleg possible. Per tant, que vagi a buscar a la professora perquè l’ajudi.
I si en té més?
A partir de 6 anys s’ha d’encarar amb l’agressor, treure pit, i dir-li que allò ni li agrada i que no li torni a fer. I després, comunicar-ho igualment a la professora.
Posem que la professora no fa res i que dues setmanes després el nen torna a arribar a casa plorant.
Sol passar. És el moment de donar-li eines emocionals, psíquiques i físiques perquè allò no es repeteixi. En una paraula, aprendre a plantar-se.
Com?
Aprendre a fer una expressió corporal decidida, mirar-li als ulls, posar les mans al davant i dir-li un no rotund i fort i que ho senti tothom. I acte seguit, tornar a la professora, al conserge o a qualsevol adult.
Però tot això no és tan fàcil.
En els nostres cursos ensenyem a aguantar la mirada, no baixar el cap, pujar les espatlles, caminar amb seguretat, cridar, augmentar l’autoestima i corregir l’autoimatge (sóc gras, tinc el cap gran…).
De debò tot això s’aprèn?
Absolutament. Tenim psicòlegs i fem dramatitzacions molt útils tipus rol playing.
No acabaríem abans donant-li a l’agressor una bona bufa?
No. Això mai.
I ho diu un cinturó negre 3er Dan de taekwondo i de yawarajitsu.
Exactament. Per això sé que la violència només genera violència. Tornar-s’hi mai a la vida.
Com definim assetjament escolar?
És un abús de poder, físic i psicològic, entre iguals prolongat en el temps. Hi ha nens que porten cinc anys patint assetjament i ningú no ho sabia.
És habitual sentir que això ha passat tota la vida i que no n’hi ha per tant.
És un tòpic fals, com aquell de que forja caràcter. L’asturiana Carla de 14 anys s’acaba de treure la vida. S’ha llençat d’un precipici. Díga-li a ella que no n’hi havia per tant.
És l’excepció?
No ho és. A mi un nen de 8 anys, m’ha dit, «si aquesta és la vida que m’espera d’adult, no val la pena viure». Vuit anys!
Si el nen calla com poden detectar-ho els pares?
Un dia el nen diu que no vol anar a l’escola, un altre s’inventa un mal de panxa, un dia veus que surt corrent de col·legi, gastroenteritis, cefàlies, ansietat, malsons, plors diumenge a la nit que és el moment més terrorífic de la setmana.
Vostè va ser un nen assetjat?
No, però vaig viure un cas que em va afectar molt. Anava a l’IES Catalunya amb una nena que patia una malaltia rara, caminava amb crosses i tenia la cara desfigurada. Li deien el Maestro Yoda (com el de la Guerra de les Galàxies) i la posaven de monstre en amunt.
La va ajudar?
Mai i jo era el seu amic. Me n’he penedit tota al vida. Potser per això ara m’hi estic dedicant.
El patiment és intens?
Que en nou anys d’escola mai no t’hagin convidat ni a una festa d’aniversari, és molt dur.
Com neix AEPAE?
Arran d’un detall que va tenir Messi amb un nen assetjat de Guatemala jo vaig trucar al FC Barcelona per dir-los que aquestes accions tan publicitàries no serveixen de res. Que quan el nen tornés a Guatemala seguiria sent assetjat.
Ho van entendre?
Sí, però no vam poder treballar junts com volíem. Després ho vam intentar amb Risto Mejide, molt concienciat pel problema perquè un amic seu va patir assetjament de petit, però tampoc vem treballar junts.
Per què el vostre logo és un eriçó?
Perquè se sap protegir molt bé. Quan l’agradeixen, el nostre amic Eric es protegeix amb una aparença de punxes molt efectiva. Però mai no agredeix.
Savi l’Eric

EL JUNY A SABADELL

D’acord amb la Federació d’Ampes de Catalunya, ell i altres especialistes d’AEPAE donen cursos en els què ensenyen protocols de comportament no només per a víctimes, sinó també per a agressors i per a observadors passius, és a dir, aquells que ho veuen, però no fan res i això els traumatitza.
Des del 2008, han donat vuit cursos de 12 hores en els que han ajudat a 500 nens.
El proper serà el mes de juny a l’Acadèmia Catòlica de Sabadell.