Marc Arroyo: bandera de la Terra
«És el cel de l’esperança la llibertat
i el bon rotllo
1-5-2009
Marc Arroyo: bandera de la Terra

El dissenyador gràfic manresà resident a Berlin que va estudiar cinc anys a l’ESDI de Sabadell i en va viure un al carrer Covadonga, Marc Arroyo Ortiga, 27, ha guanyat el concurs The One Flag convocat pel col·lectiu canadenc Adbusters (http://adbusters.org).
La imatge d’un cel convertit en bandera va enamorar un jurat internacional de dissenyadors de prestigi.

—Per què un cel?
—Perquè és una bandera que desapareix en el cel, es confon amb el cel real. I perquè és una cosa que tots compartim.
—Es tractava de fer la bandera del planeta Terra?
—Més exactament per la ciutadania mundial. És la bandera del món.
—El cel és l’únic que uneix a tots els ciutadans del planeta?
—Espero que no. Però si hi ha altres coses segur que no són tan gràfiques.
—El concurs The One Flag el convoca Adbusters. Què és Adbusters?
—Una revista i un col·lectiu de Vancouver, que jo segueixo des de fa temps. Són activistes de l’art, gent d’esquerres, americans antiestablishment que volen canviar el món amb la força de l’art i el disseny.
—Què et va motivar a presentar-t’hi?
—A mi les banderes no m’han agradat mai. Com a català he sentit la imposició de la bandera espanyola. Però tampoc m’agraden l’estelada ni la senyera.
—Llavors?
—Em va agradar un encàrrec tan romàntic. I també el repte de crear un símbol que entengui una persona del Camerún, una de Sabadell i una altra de Berlin.
—El cel és de Manresa?
—No. La foto és del cel de Berlin.
—Els núvols tapen el sol.
—M’encanten els cels ennuvolats i buscar formes en els núvols. És aquesta contradicció: el cel com a esperança d’un nou dia, però també presagi de desgràcies naturals.
—Però el sol és salut.
—Ja ho sé ja (riu), dígue’m-ho a mi que a Berlin estic nou mesos sense veure el sol.
—El blau és el millor color com a fons de pantalla. És el color més relaxant?
—Mmm... Ni idea (riu), no estic gaire posat en el tema de la perfecció del color.
—Veure el cel ens eixampla el cor?
—El cel té un significat diferent per cada persona. Per això aquesta bandera tindrà tantes lectures com persones hi ha.
—Quin significat té el cel per tu?
—Vull provocar un sentiment d’ànims, de tirar endavant, de llibertat, d’esperança i de bon rotllo.
—Quanta gent es presentava al concurs?
—Més de 1.500 artistes, dissenyadors i publicistes de tot el món. Quatre dissenyadors de prestigi mundial en van seleccionar 32 i els van penjar a la web per fer votació popular.
—Quants internautes et van votar?
—4.043 internautes de tot el món. I al segon 3.201. Són molt interessants els comentaris que fa la gent (www.marcsflag.co.nr)
—Com eren les altres banderes?
—Tot eren creacions gràfiques. La meva era la única imatge.
—Des de quan una bandera pot ser una foto?
—Em sembla que no hi ha precedents.
—La veurem onejar?
—Sí, el premi és produir-la. Adbusters ja està mirant pressupostos de fabricants, però volem que surti barata, màxim 15-20 euros.
—On la imagines?
—A balcons particulars, entitats, places, cafeteries, res oficial ni institucional.
—A una manifestació reivindicativa?
—Tant de bo. M’encantaria que se l’apropiessin sectors populars, que sigui la bandera de la gent del carrer.
—Ara a la pàtria Terra ja només li falta himne?
—Això ja no és cosa meva.
—Què recordes del teu 2004 a Sabadell?
—Sobretot les festes a la Zona Hermètica (riu). I la casa friky i feta pols del carrer Covadonga on vivíem set estudiants. I aquella barreja de pijos del tèxtil i quillos al tren de la Renfe.
—Eres bon estudiant?
—Sí, tot i que els professors de l’ESDI només em van aprovar el projecte de final de curs amb un 5 justet. En canvi després l’ADG-FAD me’l va seleccionar com a finalista del premi LAUS.
—Era polèmic?
—Era una autobiografia gràfica. Explicava amb humor com s’ha arribat a crear «l’estil Marc Arroyo» a base d’influències en la infància i adolescència.
—Influències gràfiques?
—Sí, des d’el Keith Haring que vaig descobrir a Nova York als 12 anys fins a la tapisseria de la meva iaia passant per Bola de Drac, un paper de Sugus o aquell Cinexin que mai no em van portar els reis.
Univers Arroyo
FELIÇ PARE
L’últim any d’estudis a Sabadell el va viure a Barcelona treballant a una agència de publicitat.
«Però la publicitat crema molt, treballes caps de setmana, et truquen a les 12 de la nit... i me’n vaig anar a Berlin, una ciutat on sempre passen coses, en pla kamikaze, sense cap contracte ni saber alemany».
Quatre anys després treballa força com a dissenyador free-lance i la seva companya alemanya ja li ha donat un fill, Milo.