Eusebi Colomer: volta al món en bici
«La bici t’agermana amb la gent»
21-2-2009
La mort del pare ha interromput la seva volta al món en bici en tres anys. Després d’un any de pedalar tot el continent americà de sud a nord, ha vingut pel dol familiar. De passada ha visitat uns amics sabadellencs, just abans de volar a San Diego (Califòrnia), on li guarden les bicis, i continuar cap a Canadà i Nova Zelanda.
El mallorquí de Porreres, Eusebi Colomer Servera, 48, informàtic i tècnic en electrònica, ha trencat amb tot per viure amb la seva companya aquesta experiència de tres anys.
—Has de tallar amb tot i això és la decisió més dura. Afortunadament ni la meva companya ni jo teníem fills de relacions anteriors.
—No són molts 47 anys per començar una aventura?
—Ja m’hauria agradat fer-ho abans. Però si la vida no et deixa fer les coses quan voldries, has d’esperar el moment oportú.
—Algun avantatge?
—Tens menys energia, però més paciència. Per sa companya i per tu mateix.
—Mai us heu demanat què estic fent jo en aquest racó de món?
—Cada cop que tens fred, gana o cansament. Però l’endemà surt el sol, veus un paisatge esplèndid, coneixes una persona amabalíssima i ja no hi penses més.
—El paisatge humà sempre supera el geogràfic?
—Definitivament. I tant de bo seguisca així. A naltros ens han rebut molt bé a tots els països. Ja en portem tretze i sempre hem trobat una hospitalitat extrema.
—Com més pobres més hospitalaris?
—Absolutament. Si només hi ha un matalàs a sa casa, serà per tu amb tota seguretat. Això ens ha passat a Bolívia, Equador, Perú... De gent bona n’hi ha i molta.
—Però només es coneix en bici?
—Més en bici que en cotxe, clar. La bici t’agermana amb la gent. Amb una moto ja estàs marcant distàncies. Però anar en bici o a peu t’obre moltes portes.
—Ja heu fet un dels tres anys previstos. De debò es pot viatjar fent de voluntari a ONGs?
—No és tan fàcil. A Perú les pluges ens van impedir treballar a la selva amb l’ONG que ja teníem contactada.
—Llavors?
—A Montenegro (Colòmbia) vam treballar amb nens orfes. I a Perú vam trobar per casualitat Seeds of Hope i vam donar classes als nanos. D’anglès jo, i d’esport i salut la Cati.
—I d’ara endavant?
—A la Índia ja ens esperen a l’ONG de Vicente Ferrer.
—Colòmbia no és perillós?
—Si t’allunyes de les zones calentes no hi ha cap perill. Només hem estat «segrestats» amablement per famílies. Es més perillós Tijuana (Mèxic) o Perú.
—Heu tingut problemes?
—Cap precisament per anar en bici. Gent que ens hauria tret la pistola si anéssim en cotxe, xerraven amb nosaltres amistosament per anar en bici.
—Diu la vostra web que un dels objectius del viatge era «trobar les causes de les grans diferències socioculturals del planeta».
—Hem aprés que els pobres som naltros. No ells. Ells saben viure que no és poc. Naltros no.
—Estar amb la Cati 24 hores 365 dies a l’any sense deixar de pedalar empitjora o millora la relació?
—Ja ens coneixíem molt i això va bé. Però en situacions extremes has de prendre decisions més o manco dures que afecten la relació.
—Crisis?
—Hi ha moments que voldries estar sol, però no et pots separar: primer per seguretat i segon perquè és un projecte de tots dos.
—Ni un moment de solitud?
—Mentre pedales pots anar molt sol, encara que la Cati vagi al costat. A vegades estàs hores sense parlar, ficat en es teu món, pensant ses teves coses.
—Ha canviat o no la relació?
—Ha madurat. Sobretot en paciència, comprensió i tolerància, per part de tots dos.
—Què és una situació extrema?
—Pedalar contra el vent i la pols a Baixa Califòrnia a 53 graus et toma tota la moral. Van ser uns dies que amb la mirada ens ho dèiem tot.
—Els viatgers bojos sou una raça apart i us reconeixeu?
—Els que ho deixem tot per viure d’una altra manera comencem a ser una raça. I sí, quan ens trobem, hi ha una complicitat. Xerres amb ells d’una altra manera.
—Per exemple?
—Vam trobar de pura casualitat un home, que per naltros era un referent. Porta 44 anys viatjant, té 64 anys i ha fet 600.000 kms., evidentment en bici.
—Qui és aquest fenomen?
—L’alemany Heinz Stücke. Vam tenir sa sort de compartir tres dies amb ell a un poblet de Perú. Ja és al Guiness per kms. pedalats i ara és a punt d’entrar-hi per número de països visitats: tots els d’es món.
—Quina gràcia té convertir el viatge en una nova rutina de vida?
—Ell diu que no pot parar mentre quedin racons del món per conèixer.
—No us fa por caure en la mateixa «malaltia»?
—No vull ser igual que ell ni que ningú. Però no és cap malaltia. Ell té un riquesa humana que només et dóna el fet de viatjar.
«Evidentment en bici» o a peu
TOT PREVIST
El projecte, ben visible a www.rodantpelmon.com preveu un primer any a Amèrica, ja complert, de Xile a Canadà.
Amb retards que trastoquen previsions d’estacions i temperatures, el segon any pedalaran per Nova Zelanda, Austràlia, Indonèsia, Cambotja, Laos i Tailàndia. El tercer i últim se’l reserven per Xina, Índia, Kazajastan, Azerbaijan, Turquia, Grècia i Espanya.
Tot esponsoritzat per empreses i institucions «que ja són els nostres amics».
Amb retards que trastoquen previsions d’estacions i temperatures, el segon any pedalaran per Nova Zelanda, Austràlia, Indonèsia, Cambotja, Laos i Tailàndia. El tercer i últim se’l reserven per Xina, Índia, Kazajastan, Azerbaijan, Turquia, Grècia i Espanya.
Tot esponsoritzat per empreses i institucions «que ja són els nostres amics».