Sergi Pàmies, infància sabadellenca «Sempre associaré Sabadell amb Lina Morgan» 14/06/2002

L'escriptor i periodista d'El País i Catalunya Ràdio, Sergi Pàmies,42, va ser dimecres a l'Alliance Française de Sabadell per parlar de «La França que jo estimo» com a presentació dels nous cursos de francès de l'Acadèmia Ramar. La seva vida com a fill de la novelista Teresa Pàmies i del membre del PSUC, a la clandestinitat des de 1948, Gregori López Raimundo, li van aportar una singular experiència sabadellenca.

-En un dels seus articles a El País insinuava una infància arlequinada. Ha arribat el moment d'explicar-se.

-Molt bé. Quan el meu pare era clandestí, els anys 1972 i 1973, jo era un nen de 12 i 13 anys que venia bastant per Sabadell perquè el meu pare feia aquí les reunions del Comitè Central.

-El Comitè Central del PSUC es reunia a Sabadell?

-A Sabadell, a Terrassa, a Sant Quirze, a La Floresta... Però Sabadell ho recordo molt més perquè vaig passar tot un Nadal a casa d'un militant de la Creu Alta.

-Quí?

-No ho sé. Tolt era tan clandestí que això no ho vaig saver mai.

-Vol dir que venia a Sabadell per veure al seu pare.

-Sí. Jo vivia amb la meva mare i els meus germans a Barcelona des de 1971, i cada cop que el meu pare venia de França per reunir-se amb el Comitè Central, aprofitava per veure els seus fills. A Sabadell el vaig veure molt perquè, per motius de seguretat, vam estar tancats a aquella casa quasi tot el temps.

-I allò d'arlequinat?

-Aquella casa era molt a prop de l'estadi de la Nova Creu Alta i a mí, que sempre he estat molt futbolero, allò m'emocionava molt.

-Aquells anys el Sabadell estava a Primera.

-Per això ho recordo tant. Però encara recordo més un cinema recentment obert que hi havia allà a prop. Era molt gran i molt bonic.

-El Montecarlo?

-No ho sé. A mi em semblava com una zona comercial molt àmplia.

-Avui és un supermercat.

-Ah! Veus? El cas és que un dia que ja no aguantavem més tancats a casa, els meus pares, tots dos, ens van portar a veure «Dos chicas de revista», una pel.lícula de la Lina Morgan que mai no oblidaré.

-Era segur?

-Potser no, però haviem de semblar una família normal. Allò d'anar al cinema va ser tot un extra.

-Relaciona Sabadell amb Lina Morgan?

-Sí, sempre més ho he associat. Avui quan venia amb el tren he tornat a pensar amb la Lina Morgan. I cada cop que vinc a firmar a una llibreria o a visitar un institut, penso amb la Lina Morgan.

-Segueix encara el C. E. Sabadell?

-No. El vaig deixar de seguir des d'aquell escàndol destapat pel José Maria García en que es van comprar àrbitres. Ho vaig trobar molt lleig. Ara ja no hi tinc res en contra, però ja no el segueixo.

-Passava por aquell nen de 12 anys quan veia al seu pare?

-No. Passava molta més por quan no el veia. Quan els tenia tots dos al meu costat estava tranquil.

-I segurament era quan corria més perill.

-Probablement. Però jo la por la tenia quan la mare em deia «aquesta tarda quan arribis del cole potser no seré a casa perquè arribaré una mica tard». Aquelles hores d'espera les passava fatal.

-I en canvi en plé Comitè Central, vostè era feliç.

-Doncs sí. Tot allò tenia un misteri i jo, que havia estat educat en el misteri, tot allò m'agradava. I tot un Nadal amb ell, imagina't.

-Com celebraven el Nadal els comunistes clandestins?

-Sense pessebre i sense reis. Nosaltres erem molt del Papa Noel, però més per cultura francesa que per comunistes.

-Pot un pare en aquests circumstàncies donar tot l'afecte que necessita un fill?

-Perfectament. Mai no ens va transmetre la por de la clandestinitat. Jo he tingut una infantesa excepcionalment feliç.

-Sense mancances?

-Bé, als 30 anys t'adones que potser alguns components del teu caràcter venen d'aquell pensar que tot és efímer, d'aquella vigilància contínua. Però mai no m'ha faltat amor de pare ni de mare.

-Cap inseguretat?

-No perquè darerra els pares hi havia els «camarades», tot un col.lectiu que em donava una protecció extraordinària. Tot estava pevist. Jo, que ara sóc un pare normal, no tinc res previst.

-Era conscient de fins a quin punt s'arriscava?

-No. De tota la meva família jo he estat el més feliç. Era el petit de quatre germans i em van amagar tantes coses que van aconseguir donar-me una vida fàcil.

-Sabadell segueix sent Lina Morgan?

-No. Avui hi he estat passejant i he vist bars i llibreries i m'ho he passat tant bé que he pensat allò de que hi he de tornar més sovint.

Per fí!

« NI LOPEZ NI RAIMUNDO Vaig nèixer a París com a fill de mare soltera perquè el meu pare, com a comunista, era perseguit aquí i allà. És a dir, la meva mare tenia els fills per l'esperit sant». Així explica que el seu primer cognom sigui el de la mare. Fins la legalització

del PSUC el 1976, no es va poder dir López Pàmies, cognoms que va portar per aquest ordre només un dia. «Quan ho vam normalitzar jo ja tenia 18 anys i, com que tothom ja em coneixia per Pàmies, m'ho vaig tornar a canviar».