Lluís Raluy, ex-home bala «He nascut al circ i moriré al circ» 23/1/2001

Lluís Raluy i Tomàs, 58, ha nascut als carruatges i ha fet circ tota la seva vida. Ha sigut equilibrista, mag còmic, home bala i avui és, a la vegada, pallasso i empresari del Circ Raluy. Les seves filles i néts porten el mateix camí. Enganxats al circ de per vida. Guardonat amb premis internacionals i vist a 40 països de quatre continents, el català Circ Raluy arriba a l'Eix Macià (fins el dia 4) procedent d'una llarga temporada a l'Argentina i el Carib.

-Es pot ser pallasso i empresari a la vegada?

-Cap problema.

-Ha dedicat al circ tota la vida?

-De petit amb els pares ja vam treballar cinc any al Circ Chipperfields d'Anglaterra, quatre amb l'italià Bullione, dos amb el francès Amar...

-Com veia al seu pare des dels seus ulls d'infant?

-L'admirava. Ell feia el canó i va ser el primer de fer el doble projectil humà a Europa. Sortien home i dona disparats a diferents velocitats per no caure junts. Així van debutar al Circ d'Hiver de Paris.

-És realment perillós?

-Molt. El meu pare va tenir un accident molt greu a la ciutat de Balaguer. Va caure de clatell a la xarxa i es va trencar l'espina dorsal per dos llocs. Va estar mig paralític tot un any.

-Des de llavors mai més?

-Al revès. Al cap d'un any ja es tornava a ficar al canó. Però el canó és el número de circ més mortal. Del meu entorn se n'han mort quatre.

-Per això no el feu?

-Home, el podriem fer. Jo mateix el vaig fer de jove. Però és difícil. Has de posar tot el cos tan dur que has de tenir molta força.

-No ho entenc.

-Si estàs tou, el tret del canó t'aixafa, et posa les vèrtebres una dins l'altre. Des de la punta del cap fins a les ungles dels peus has d'estar com un ferro. Només son uns segons però t'esgoten. Tots els que hem fet el canó ens fan mal els ossos.

-Se sent empresonat pel món del circ?

-No perque si m'avorreixo sempre puc fer de trapecista, malabars, contorsionista. La meva primera especialitat va ser la barra fixa amb el meu pare i germans. Però quan la famíla va crèixer, un sou no donava per tots. Ens vam separar i tots vam fer coses diferents.

-No podria treballar fora del circ?

-Sí. Tinc carnet de 1ª especial així que podría ser transportista. També podria fer de soldador...

-La pregunta és: voldria?

-Ah no! Ni m'ho plantejo. He nascut al circ i moriré al circ. Això és un món apart. Ja és com un petit poble. Hi ha pobles de 20 habitants i nosaltres som 60. Podriem tenir alcalde, eleccions, ajuntament.

-He trobat a faltar un mag.

-No es pot tenir tot. El circ té centenars d'especialitats i has de triar. Però n'hem tingut i en tornarem a tenir.

-Els circs ja no tenen nans?

-N'hem tingut molts, però ja no n'hi ha. Ara els metges detecten la malaltia als nens de manera molt precoç i els curen.

-Vol dir que la del nan és una «raça» en extinció?

-Sí, sí. És un problema. Els nans del «Bombero torero» els han d'importar de Colòmbia.

-I els demés «monstres» tipus dona barbuda?

-Vol dir que no esta prohibit exhibir fenòmens?

-Socialment segur.

-Doncs és una llàstima perque el circ els dignificava. Els feia viure. El circ Ringling d'Estats Units exhibien un condemnat a mort que va ser l'únic sobrevivent de les 30.000 víctimes d'un volcà de Martinica perque era a un calabós sota terra i va resistir la temperatura. Després d'allò li van perdonar la vida i gràcies al circ es va guanyar un sou i es va reinsertar a la societat. Era un negre alt i gros amb l'esquena cremada. La gent el mirava i ell era feliç

-Els forçuts també han desapregut?

-El meu germa ho feia i encara hi ha un home molt gran que es conserva fent culturisme que es més bó per com ho presenta que pel que fa. És boníssim. I un que aixecava cavalls amb les dents i...

-I els engullidors d'espases?

-En vam tenir un que se n'empassava una en espiral, com un llevataps. Feia una angúnia... I un altre que s'empassava una bombeta, endollava el cable que li sortia per la boca, se li encenia dins l'estòmac i el públic veia la llum a travès de la pell.

El circ fa veure la llum

«FILL DE SALTIMBANQUI El seu pare, saltimbanqui de carrer, entrenava la platja de Sant Adrià. Un dia, al London Bar, on es trobaven artistes de circ fora de temporada, el van contractar i va correr món. Això va marcar la seva vida i la de la seva família. Avui els quatre germans Raluy són empresaris d´un circ o altre i fan gala d´un cosmopolitisme molt anterior a la moda del globalisme. Ell es casat

amb una anglesa i les seves filles amb un polonés i un hindú. «El meu gendre polonès era mecànic de cotxes, però ja aguanta una taula de billar amb el cap. L´hindú, per ara, només administra el bar», diu amb recança. Aviat fakir.